Cerca de notícies

Enquesta

Reflexions sobre ‘La flauta màgica'

23/7/2017 |

 

De totes les òperes escrites per Mozart, La flauta màgica és la que ha generat més bibliografia, més estudis, més literatura. Aquí hi ha dedicat esforços i sòlids coneixements Pere-Albert Balcells, autor d’Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència (La Campana en català, Acantilado en castellà), i Escoltar La flauta màgica de Mozart (Editorial Dux).

En aquesta peça tan popular malgrat que la seva acció planteja preguntes de caire metafísic, en aquesta composició en dos actes que culmina el geni operístic de Wolfgang Amadeus Mozart també a causa de la seva mort prematura, hi ha l’exposició de valors maçònics. Aquest fet crea un cert misteri, el mateix misteri que envolta la maçoneria. Mozart va escriure altres composicions destinades a les cerimònies rituals de la seva lògia. Però és en La flauta màgica on l’autor arriba al grau d’excel·lent. Tant que si només escoltéssim aquesta òpera sense representació dramàtica i sense el llibret amb el text d’Emanuel Schikaneder a la mà, seríem igualment feliços asseguts a la butaca de qualsevol teatre, per humil que fos.

Quanta felicitat ha procurat Mozart en el nostre esperit amb la seva música! Experts en musicoteràpia diuen que és curativa. Nascut el 1756, el genial Mozart va morir el 1791. Només va viure 35 anys en els quals va desenvolupar una creativitat fora mida, la qual cosa va fer exclamar a Peter von Matt, un dels intèrprets del personatge Papageno, el simpàtic ocellaire: ‘La flauta màgica és, juntament al Hamlet de Shakespeare i a La Gioconda de Leonardo, el tercer gran enigma de la nostra cultura’. Enigma per la seva singularitat, i enigma perquè cada vegada que s’escolta o es veu representada aquesta òpera sorgeixen més incògnites, provoca més especulacions. És una obra d’art total que des del llenguatge simbòlic provoca la reflexió intel·lectual per escatir-ne el significat.

Per aquest motiu, per més enamorada i extasiada que una se senti amb les espectaculars àries de la Reina de la Nit, una se sent incòmoda. Aquesta figura d’un femení malèvol desagrada l’espectadora amb sensibilitat feminista, per més que en la història de La flauta màgica aquest aspecte es vegi compensat en la figura de la princesa Pamina, elevada al rang d’iniciada en paral·lel al protagonista, el príncep Tamino. La Reina de la Nit amb tota la seva bellesa, majestuositat i potència representa les forces no només tel·lúriques, sinó també les forces infernals en contraposició a les forces solars de Sarastro. El plantejament és el clàssic i, per tant, masclista. Dos maçons, lletrista i músic, homes il·lustrats i progressistes del seu temps, no van poder sostraure’s als estereotips.

Cal anar més enllà, avui, i per això no es queda pas aquí, l’espectadora, i encamina la ment fora de la interpretació clàssica i maniquea que contraposa els sexes en blanc i negre, en dona instintiva, home savi. Agafa, doncs, un altre camí, s’endinsa en un altre tipus d’interpretació. És així com es pot abstreure i deixa de veure en la Reina de la Nit una dona per veure el que aquesta figura femenina representa, per exemple, des de la psicoanàlisi freudiana. Així emparenta la Reina de la Nit amb la figura de la madrastra dels contes, tal com va fer Bruno Bettelheim en el seu llibre Psicoanàlisi dels contes de fades. La madrastra és la contrafigura de la mare i, per tant, en l’imaginari representa aquelles proves –la vida és dura, no un camí de roses- que hem de superar per esdevenir persones madures i autònomes. La intervenció de la madrastra-Reina-de la-Nit facilita l’evolució personal. Per tant, cal concloure que a desgrat del seu aspecte i el dolor que pot provocar, finalment es tracta d’una figura positiva.

En la psicoanàlisi junguiana podem veure en la Reina de la Nit la figura de l’ombra. La Reina de la Nit com a imatge de la fosca (ignorància del que és essencial) que hem d’il·luminar amb la consciència. No hi ha personalitat completa, harmònica, sense fer emergir a la consciència aquesta ombra, o la part de la personalitat negativa que resta oculta a la consciència. Tampoc no tot és negatiu, en l’ombra, ja que amaga tresors més enllà de representar allò que refusem en nosaltres, allò que de nosaltres ens desagrada però que farem bé d’acarar per transformar-ho, per transmutar el plom en or, com en l’alquímia. Es tracta de fer emergir l’ombra a la llum, d’acceptar que som llum i ombra al mateix temps (que a l’interior hi tenim la Reina de la Nit com hi tenim el solar Sarastro), que som alhora conscient i inconscient, aquest magma que entre d’altres bondats dóna la creativitat, sens dubte un tresor diví. D’aquí ve que a l’ombra l’hem de domesticar com Sant Jordi domestica el drac, no el mata pas! Mozart ho va intuir, penso, mentre escolto la seva música esplèndida.

Tots aquests pensaments els anava escrivint mentalment dissabte passat mentre era al Kavernen 1595, de Salzburg, escoltant La flauta màgica en una versió minimalista d’aquesta òpera quant a decorats i dramatúrgia, però de nivell molt notable quant a veus. Mozart va haver de marxar de la seva ciutat natal per causa de la incompatibilitat amb el seu protector, el príncep arquebisbe Hieronymus Colloredo. El gran compositor va morir a Viena. Avui Salzburg viu del patrimoni immaterial de Mozart (com Figueres viu del patrimoni de Dalí). Mozart és un dels seus grans actius: la casa on va néixer i la casa on va viure amb la seva família són visitades per multituds. La seva música inspirada i saludable per a l’ànima és interpretada en esglésies, capelles, museus, teatres, i els músics del carrer sempre tenen a punt alguna peça. Es fan representacions abreujades de La flauta màgica també al Salzburger Marionettentheater, el famós teatre de marionetes de la ciutat. Es tracta d’una creativa funció per a la mainada que no deixa indiferents als adults amants d’aquesta òpera magistral en tants sentits.

 

Teresa Costa-Gramunt.
Núvol