Cerca de notícies

Enquesta

La vídua alegre tanca la temporada del Liceu amb Josep Pons

28/7/2017 |

 

El proper 27 de juliol, i després de 37 anys sense trepitjar l’escenari del teatre, La vídua alegre (Die lustige Witwe), de Franz Lehár, torna al Liceu en versió concert sota la direcció de Josep Pons. El repartiment, encapçalat per Angela Denoke com a Hanna Glawari, està compost per José Luis Casanova, Vanessa Goikoetxea, Bo Skovhus i Ben Bliss. Demà a les 19.30h Antoni Colomer farà una xerrada sobre l’òpera al Gran Teatre del Liceu, en què parlarà del gènere de l’opereta, la seva història i, per extensió, de l’òpera còmica i de la música popular.

El 30 de desembre de 1905 s’estrenava a Viena l’opereta La vídua alegre (Die lustige Witwe), del compositor d’origen hongarès Franz Lehár, amb llibret de Victor León i Leo Stein. En aquell mateix any, Sigmund Freud havia sacsejat la societat vienesa amb la seva teoria sobre la sexualitat infantil, apareguda a Tres assaigs sobre sexualitat. Era el temps en què la capital de l’imperi austrohongarès vivia els darrers anys d’allò que Stephan Zweig denominaria “l’Edat d’or de la seguretat” i que la Gran Guerra escombraria sense remei, quan tots els fonaments semblaven tan sòlids que un grapat d’intel·lectuals juevogermànics es podia permetre el luxe de soscavar-los. Només cal recordar que, tot coincidint amb la psicoanàlisi freudiana, s’havien iniciat un seguit de revolucions mentals que afectaven tots els camps artístics i filosòfics: la música d’Arnold Schönberg, la pintura de Gustav Klimt i Oskar Kokoschka, la literatura d’Hugo Hoffsmanthal, Robert de Musil i Arthur Schnitzler, la filosofia del llenguatge de Ludwig Wittgenstein, els deliris filosòfics d’Otto Weininger, l’arquitectura d’Adolf Loos, o el periodisme de Karl Krauss, una explosió d’intel·ligència, messianisme i audàcia que havia de canviar per sempre més el món d’ahir.

És en aquest ric context cultural de “l’Apocalipsi joiós” que es presentava l’obra de Lehár, que semblava aparèixer com un veritable cant a la banalitat, el glamour i l’erotisme, com si es tractés d’una reacció frívola a tantes teories transcendents. L’èxit fou immediat i de seguida va assolir dimensions internacionals, amb la traducció als principals idiomes cultes de l’època, de manera que ben aviat hi hauria The merry widow (1907) a Londres, Nova York i Sidney, La vedova allegra (1907) a Roma i Milà, La veuve joyeuse (1909) a París i Brusel.les o La viuda alegre (1909) a Madrid, Barcelona i Buenos Aires. En realitat es tractava d’una creació arrelada en la tradició de l’opereta vienesa, que tants èxits havia assolit amb els Johann Strauss (pare i fill), amb peces com El ratpenat (Die Fledermaus, 1874) i Sang vienesa (Wiener Blut, 1899), totes dues d’Strauss fill i aquesta darrera amb els mateixos llibretistes de l’opereta de Lehár: León i Stein.

L’obra, en tres actes, ens situa en l’ambaixada parisenca d’un petit principat imaginari, Pontevedro, que hauríem de localitzar més aviat a Montenegro que no pas a Galícia. En el trancurs d’una festa fastuosa, Valencienne, l’esposa del baró Zeta, l’ambaixador, intenta seduir el jove diplomàtic francès Camille de Rosillon, que només té ulls per a la jove i milionària Hanna Glawari, la vídua alegre, que ha fet una entrada triomfal a l’escena amb la cançó “Bitte, meine Hernn” (“Si us plau, senyors meus”), en un acte ple de dinamisme que es clourà amb el vals “Ballsirenen Walzer” (“Sirenes del ball”). El problema és que ens trobem amb una veritable qüestió d’estat, ja que Hanna s’hauria de casar amb algun ciutadà del principat, per tal de salvar unes finances extenuades. Serà el jove Danilo, secretari de l’ambaixada, l’encarregat de tan patriòtic sacrifici, però caldrà que salvi un entrebanc, perquè hi ha una antiga relació mal resolta entre els dos amants que mantindrà la tensió eròtica fins al final del tercer acte, quan entonaran el celebèrrim vals “Lippen schweigen” (“Llavis silenciosos”), que simbolitza el triomf de l’amor i que ha estat interpretat en milers d’ocasions arreu del món, des dels principals teatres d’òpera als envelats de poble més precaris.

Hi ha altres melodies inoblidables. Al segon acte, mentre se succeeixen els embolics amorosos, hi ha la Dansa i Cançó de Vilia i la magnífica “Ja, das Studium der Weiber ist schwer” (“Sí, l’estudi de les dones és complicat”). Del tercer acte, situat a la mansió de Hanna, convertida en una rèplica de Maxim’s, a banda del vals ja esmentat, hi ha “Ja, wir sind es, die Grisetten” (“Sí, ja som aquí les Grisettes), en al·lusió a les joves humils que aspiraven a casar-se amb un bon partit. I amb les joioses Grisettes arriba l’espectacular cancan que clou l’opereta, moment en què es repeteix “Ja, das Studium der Weiber ist schwer”.

Com a nota curiosa, no és balder recordar que aquesta fou una de les obres preferides d’Adolf Hitler. Sens dubte, el duia a rememorar els seus anys joves a Viena, quan arrossegava la seva vida bohèmia pels carrers i les pensions barates amb el somni d’esdevenir un pintor de fama, precisament quan el panorama artístic de la ciutat estava sota el control de la intel·lectualitat jueva que ell havia d’anihilar.

La proposta del Liceu –o, més ben dit, del mestre Pons– és una reducció de l’obra original als fragments més coneguts, deixant de banda les parts recitades. Una aproximació que, si bé no podrem gaudir escènicament, és del tot recomanable per la qualitat musical de l’obra i de la interpretació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de Josep Pons, però també per l’esperada tornada de la soprano alemanya Angela Denoke com a Hanna Glawari, la vídua alegre.

Al seu torn, José Luis Casanova serà el baró Mirko Zeta, la soprano nascuda a Florida Vanessa Goikoetxea, Valencienne, el baríton danès Bo Skovhus serà el comte Danilo Danilowitsch i com a Camille Rosillon tindrem el guanyador del Concurs Viñas 2015, el tenor de Kansas Ben Bliss. Completen el repartiment Omar Jara, Emili Rosés, Sung Min Kang, Josep Lluís Moreno i Miquel Rosales.

 

Aina Vega Rofes
Núvol