Jaume Collboni ha encarregat el cartell de La Mercè 2017 al gran Mariscal i ha fet santament, perquè en J/Xavier és un home adequadíssim per donar color a la ciutat, pintar-nos la festa major i empolainar la Mare de Déu de maquillatge, coneguda la seva debilitat per una Barcelona festiva i mega-diversa on, si pot ser, hi hagi ben pocs catalans. Entenc la caritat de Collboni amb l’artista valencià que, darrerament i a pesar dels serveis prestats, havia declarat anar molt fotut de pasta, tot i que servidor ha coincidit amb l’artista en restaurants esplèndids on les vieires i els niguiris volen com plomes d’una gallina veloç que s’intueix captallada; i també comprenc que en Jaume vulgui emular els alcaldes socialistes que l’han precedit, polítics amb l’estranya dèria de guanyar eleccions, exhibint l’enèsima còpia tunejada del Cobi. La foto d’en Jaume amb l’Ada (sí, la que s’havia autoproclamat crítica amb els ideals capitalistes de la Barcelona olímpica) pagava per si sola i cal afegir-hi pocs comentaris.

La cosa no passaria d’anècdota si no fora que ahir dilluns dematí, concretament a quarts d’onze, Collboni hauria d’haver atès les obligacions que se li demanen a la primera autoritat cultural de la ciutat per assistir a la reunió del Consell Rector de l’Auditori i de L’Orquestra, l’òrgan de representació màxima d’un dels nostres primers equipaments públics, on servidor hi té l’honor i el goig de participar com a assessor desinteressat (m’avanço a comentaris dels de sempre: no cobro les dietes que em pertocarien). Presentar un cartell de Festa Major és un afer important, como ho són –copio fil per randa l’agenda pública que l’Ajuntament regala als súbdits– la reunió que en Jaume havia de fer dematí amb l’alcalde Reykjavík i el posterior dinar col·loqui on el nostre Segon Tinent d’Alcaldia havia de defensar la candidatura barcelonina a l’Agència Europea del Medicament.

Tot això és la rehòstia de transcendental, a sac de rellevant, i entenc que a en Jaume li faci moltíssima il·lusió esmorzar amb un alcalde europeu, dinar amb els capitans de l’Ibuprofè de tot el vell continent i que, consegüentment, enviés a la reunió citada de l’Auditori el seu assessor cultural Xavier Marcé i el capatàs de l’Icub, el simpàtic col·lega Valentí Oviedo. Sí, sí i recontrasí, Jaume. Però que la màxima autoritat cultural d’una ciutat se salti una de les dues reunions anuals que determinen el futur de la primera entitat musical pública de l’urbs, on es van decidir nimietats com ara el tancament del pressupost, les bases pel proper concurs del futur director o els condicionants que han de tenir les noves incorporacions a l’OBC diu molt de la sensibilitat cultural d’allò que abans anomenàvem servidors públics. Fer-se una foto amb un cartell d’algú que ha insultat repetidament els catalans amb el seu cosmopolitisme subvencionat, en definitiva, no hauria d’ombrejar els mínims que s’exigeixen a qui hauria de defensar això nostru de la música.

Suposo que renunciar un parell d’hores a vis-à-vis i a col·loquis amb tal d’ocupar-se de l’art sonor del  país i d’un Auditori que, si no hi ha canvis radicals , caminarà cap a la deriva del seu propi avorriment deu ser propi dels aiatol·làs provincians que amb tanta ciència ha sabut descriure Mariscal. Suposo que moure el cul per la música del país és demanar massa a una administració per la qual la cultura es resumeix en una Festa Major i en l’enèsima regurgitació del Cobi, que si ja era lleig fot vint-i-cinc anys, imagina’t ara. Però bé, tot sigui per la propina, J/Xavier, que la vieira cada dia va més cara, en aquesta ciutat post-olímpica de festeig constant.