ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Què vol dir ser jove a la JONC? Reflexions després d'un concert

13/7/2017 |

 

 

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya ha culminat una temporada d’èxits i gires al Palau de la Música, amb una intensa i emotiva Tercera simfonia de Mahler que confirma un cop més el bon estat de salut de la formació. 

Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Jove pot ser sinònim d’inexpert, d’ingenu, de poc preparat, d’inestable o de poc fiable. Però també de vitalista, d’entusiasta, de predisposat, de curiós o de lleial. Penso que aquests segons adjectius són els que més escauen als membres de la JONC, que una vegada més ha demostrat una salut envejable en totes i cadascuna de les seves seccions. La prova era exigent, perquè una obra com la Tercera simfonia de Gustav Mahler és una pàgina molt més que compromesa. Demana un vitalisme, una força i una entrega inqüestionables al llarg i ample dels seus cinc moviments, durant una hora i mitja en què no es pot perdre pistonada.

Òbviament, l’obra és un repte inqüestionable per al director d’orquestra. Però a aquestes alçades Manel Valdivieso no ha de demostrar res. Els anys d’experiència davant de la JONC l’avalen com una batuta exigent però al mateix temps carismàtica i que coneix el material sensible que té al davant.

La simfonia mahleriana és una veritable cosmogonia, una obra molt personal, que il·lustra el Da-sein de l’home i l’artista Gustav Mahler. El músic austríac hi desvetlla la seva admiració per la naturalesa entesa des del sublim dinàmic (diríem kantià, si se’ns permet la pedanteria) abans de fixar-se en el detall miniaturista de les mil-i-una formes vegetals, així com de la força indòmita dels animals, des dels més insignificants fins als més feréstecs. Això du Mahler, al quart moviment, a exaltar l’home a partir de les paraules del Zaratustra nietzschià (“O Mensch! Gib acht!”). El pas següent serà el cant dels àngels, abans de cloure la simfonia amb un moviment sense paraules, que busca i exalta el bell en si mateix.

Programa eticoestètic, doncs, que demana un pols ferm i un sentit clar del discurs. I Valdivieso s’erigeix en un magnífic conductor d’emocions. Perquè sent aquell discurs i perquè el sap transmetre als joves músics que té al davant.

Joves, insisteixo, vitalistes, entusiastes, predisposats i sobradament preparats en el terreny tècnic: el passatge a l’uníson de la corda greu al bell mig del moviment inicial, així com les exigències del metall o els apunts irònics de la fusta van ser alguns dels grans moments de la vetllada.

Un Palau ple de gom a gom, igualment entusiasta i amb un públic poc habitual va seguir amb detall l’exigent partitura, fins i tot amb algun aplaudiment a destemps (final del primer moviment), justificable per l’entusiasme que es contagiava des de l’escenari.

Cristina Faus va ser la responsable de cantar el passatge nietzschià. Potser el timbre hauria de ser més fosc per a aquesta breu però intensa pàgina. Tanmateix, l’excel·lència va presidir la interpretació de la mezzo valenciana, ben secundada per dues formacions de la casa com el Cor de Noies i el Cor Jove de l’Orfeó Català, en un estat de salut envejable.

Jaume Radigales
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet