Un dels trets distintius de l’evolució de la praxi musical al segle XX va ser l’exploració del so com a primera matèria subjecta a totes les transformacions imaginables, més enllà dels recursos tradicionals. La tecnologia va jugar un paper determinant en aquest procés, en el qual cal situar com a pioner i referent la figura del compositor francès Pierre Henry, un dels pares de la coneguda com a música concreta, mort dimecres passat a la nit.

Henry, juntament amb Pierre Schaeffer (1910-1995), va començar a finals dels anys 40 a treballar en la manipulació sonora d’objectes extrets de la realitat i modificats per mitjans electroacústics. Dit de manera més simplista, la manipulació del que habitualment es consideren sorolls quotidians de tota mena per crear música. No debades, el procés de transformació d’aquests sons no deixava de ser també un procés de composició.

Nascut a París el 9 de desembre del 1927, Henry va seguir el procés formatiu habitual de conservatori, amb mestres destacats com Olivier Messiaen i Nadia Boulanger. Seria després de la guerra quan Henry comença a col·laborar amb Schaeffer en els estudis de la radiotelevisió francesa (RTF), i amb ell signa la peça seminal de la música concreta, la Simfonia per a un home sol (1950). La carrera d’Henry passa pel Grup de Recerca de la Música Concreta (GRMC) abans de crear, el 1958, Apsome, el primer estudi privat a França dedicat a les músiques electroacústiques.

Sons per al temps present

Un dels punts àlgids de la seva trajectòria és l’estrena, al Festival d’Avinyó del 1967, de la Missa per al temps present, amb coreografia de Maurice Béjart, una peça que inspirarà diverses generacions de DJs. Una altra obra representativa del seu catàleg són les Variacions per a una porta i un sospir, del 1963, que es va poder escoltar fa sis anys a la Fundació Tàpies, amb un títol que deixa clar quins són els seus elements constitutius. Henry va seguir actiu fins a ben entrada la vuitantena, amb peces com Le fil de la vie, compendi vital creat pel seu 85è aniversari, o les Chroniques terriennes,que el seu estat de salut li va impedir estrenar el setembre passat des del comandament de les seves consoles, per no parlar d’altres propostes singulars, com el disseny sonor del tramvia de Mulhouse. En dues entrevistes, Henry resumia l’essència d’una obra altament suggestiva: “Jo utilitzo els meus sons com instruments, tinc una orquestra al cap”. Dit d’una altra manera: “Soc un compositor clàssic que utilitza els mitjans tècnics d’aquest segle”.