Agenda
Notícies
Res del que succeeix en una guerra es pot explicar des de la raó. És per això que Il trovatore, fita musical del Verdi més arrauxat i exuberant, és considerada una òpera “inversemblant” pels que intenten buscar una lògica en la seva rocambolesca trama argumental.
Què hi falta, en aquesta tragèdia d’amor, venjança i mort ambientada a l’edat mitjana, segons el director d’escena Joan Anton Rechi? “Les escenes de guerra!”, ni més ni menys. Com que no són visibles, tot el que es relata adquireix una pàtina estranya i desmanegada, absurda i impossible, entén ell. Rechi ha assumit un dels reptes més ambiciosos, i arriscats, de la temporada del Gran Teatre del Liceu: representar Il trovatore (del 17 al 29 de juliol) d’una manera més entenedora, sense obviar, sinó més aviat destacant-lo, el context bèl·lic en què s’inscriu: la pugna entre el comte d’Urgell i Ferran d’Antequera per ocupar el tron de la corona d’Aragó.
Les misèries que va comportar aquesta lluita amb què es va posar fi a la dinastia reial catalana potser queden massa lluny en el temps, però, per contra, Rechi ha trobat el millor aliat per evocar-les a través del geni universal de Goya, el codi visual del qual és atemporal.
El director d’escena andorrà, que s’estrenarà a la sala gran del teatre barceloní del qual és deutor de la seva etapa de formació inicial, ha concebut el muntatge com si fos “un gran quadre” del pintor aragonès, en què confluiran les macabres vivències i evidències de la seva mítica sèrie de gravats Els desastres de la guerra.
Però no serà un llenç estàtic, sinó que, gràcies a les noves tecnologies, tindrà un concepte orgànic. A Sergio Gracia, de l’estudi Projecte 2, se li ha encomanat la missió de concebre un sofisticat sistema de videocreacions animades que es projectaran en set immensos tuls que dansaran per l’escenari. “Sense efectes ni floritures”, adverteix. Els gravats de Goya, la imatge més cruenta dels horrors de la guerra del Francès (1808-1814), de la qual ell va ser testimoni i víctima, “cobraran vida” i ajudaran a entendre els sentiments desfermats dels personatges, amb els principals, el trobador Manrico (partidari del comte d’Urgell) i el comte de Luna (a favor de Ferran d’Antequera), encegats per l’amor d’una dona, Leonora, i per altres disputes familiars.
Goya tindrà fins i tot un paper en el muntatge. Un paper d’espectador mut, desolat per tot allò que veuen els seus ulls, visionari del drama que arrossega tots els personatges, i que s’ha confiat a l’actor Carles Canut, un altre que debutarà al Liceu. “Goya ens ajuda a lligar aquesta història tan complicada”, assegura Rechi.
Rechi ha tingut carta blanca per fer una renovació total en la posada en escena d’una òpera molt coneguda per al públic del teatre barceloní. Il trovatore (amb llibret de Salvatore Cammarano inspirat en l’obra teatral El trovador, d’Antonio Gutiérrez) es va estrenar el 19 de gener del 1853 al Teatro Apollo de Roma i, un any més tard, el 20 de maig del 1854, arribava per primer cop a Barcelona. Des de llavors, s’ha representat un total de 275 vegades al Liceu, l’última, el 30 de desembre del 2009. D’aquella producció, Joan Anton Rechi n’ha reaprofitat alguns elements, com ara la caixa escènica i part del vestuari, però els ha transformat de tal manera que ningú els reconeixerà.
De la indumentària, se n’ha ocupat una professional de la seva màxima confiança, Mercè Paloma, que casualment va rebre l’encàrrec just quan s’acabava d’imbuir del paisatge goyesc per on transcorre la pel·lícula Incerta glòria, de la qual ella també va signar el vestuari. Per a Il trovatore, Paloma s’ha apropiat de la simbologia dels colors de Goya: cada personatge actua d’acord amb aquests colors.
Els dos repartiments estan encapçalats per primers noms de la lírica internacional, com Artur Rucinski i George Petean com a comte de Luna, Kristin Lewis i Tamara Wilson com a Leonora, i Marco Berti i Piero Pretti com a Manrico. La direcció musical serà cosa de Daniele Callegari.
