Agenda
Notícies
Joel Bardolet és violinista, ha tocat a molts països d'Europa, i té un disc al carrer, Intertwined Paths, i dos més també de música contemporània amb obres de compositors italians. També toca Bach, Mozart, Sibelius, Vivaldi, entre d'altres, i sempre imprimeix a les seves actuacions la petjada de l'actualitat.
Debuta a Vic amb tan sols tretze anys. Això vol dir que l'amor per la música li ve des de molt petit?
No ho crec, sempre penso que l'amor més profund es va creant més tard. Quan tenia setze anys vaig entendre que això anava de veritat i, més tard, un dia que vaig tocar la Quarta de Brahms és quan vaig veure que volia dedicar-me a la música. Però de petit no tenia una bogeria per la música, me'n vaig enamorar després de la joventut.
Pot definir què ha estat per a vostè el director Jordi Mora?
Sempre dic que soc el seu fill musical, el vaig trobar quan era petit, l'he seguit i ens hem acompanyat en moments molt importants. Penso que la seva contribució ha estat imprescindible en la meva música perquè l'ha fet més gran. I aixòés molt important.
Per a vostè el violí és una manera de comunicar-se amb els altres o una professió?
És clar que la música, com qualsevol art, és comunicació, però també és addictiva i meravellosa. Per mi és una forma d'expressió i es tan complexa que per a cada tipus de música tenim diverses percepcions.
I com és aquesta lluita per comunicar-se amb el seu violí?
Va haver-hi una època en què vaig aprendre la manera de lluitar contra l'instrument. Després he après a usar-lo i a posar-hi la meva part personal, cal conèixer la natura del violí, i amb aquesta relació física pots jugar-hi. És una relació d'intimitat en què sempre hi ha moments en què l'abandones, després reacciones als teus impulsos i te l'has de tornar a guanyar. Cal cuidar-la i tractar-la bé.
Amb vint-i-nou anys ja és un música conegut. Com s'ho ha fet per assolir aquest lloc?
No soc un músic jove. Les carreres dels músics internacionals es fan als primers anys de la vintena. La música no és un esprint ni una carrera d'obstacles. Crec, i cada vegada més, que el més important és el treball que es fa cada dia, la resta no és important.
És un músic conegut internacionalment, és músic resident a La Pedrerade Barcelona i començarà una gira amb dos músics més.
Tinc molta sort, els concerts que faig a La Pedrera estan molt bé i la gent que et dona veu és important. La meva no és una carrera fàcil, cal lluitar amb constància per crear un programa. Fer un concert de dues hores no és una cosa obsoleta, però sí difícil de fer.
El violí que usa habitualment és un François Pique del 1793. Com ho ha fet per poder tocar amb aquesta meravella d'instrument?
Aquest violí és fantàstic, i tinc la sort de tocar-lo tot i que no és meu: la seva propietària és la meva professora, que em deixa utilitzar-lo. Ara estic buscant el mecenatge d'algú que pugui comprar-lo, aquesta és una fórmula que funciona molt sovint a Europa. Un particular compra l'instrument i el cedeix durant un temps a un músic, a la vitrina els instruments es fan malbé, cal usar-los. Tots els instruments tenen un temps de memòria, i això és nota quan els fas servir.
Què pensa quan algú fa un gall o un músic falla una nota?
Hi ha moltes maneres de fer-ho. Tinc un amic que diu que, si has de cagar-la, fes-ho ben fort i amb dignitat. Cal arriscar-se i quan ho fas pots fallar, cap problema: si hi ha un error vol dir que estàs buscant i provant.
És partidari de tocar autors contemporanis?
Seria interessant que els músics joves toquessin obres d'autors d'ara, el músic jove ha de viure l'art d'avui. Sense oblidar els clàssics, la música dels quals cal tocar com si estigués escrita en aquest moment.
Però tal vegada els seguidors de Mozart volen continuar escoltant-lo com sempre.
És el que s'espera, Mozart no es pot tocar com una cosa lineal, Mozart és música explosiva i revolucionària, és la música més moderna que hi ha.
