Cerca de notícies

Enquesta

Comencen els actes per celebrar el 60è aniversari de Casablancas

19/2/2017 |

 

Joventuts Musicals de Sabadell celebra el seixantè aniversari del compositor sabadellenc Benet Casablancas i ho fa amb un format de concert-col·loqui per tal que, abans de començar a escoltar les seves obres, el públic pugui conèixer més en profunditat la seva personalitat musical i pensament estètic. La taula rodona estarà composta per Santiago Serrate, director d’orquestra, Jordi Cos, President de l’OSV, Antoni Dalmases, periodista i escriptor i el propi compositor i musicòleg.

A continuació Albert González, narrador, David Casanova, piano, Francisco Martínez, saxòfon, solistes de l’OSV i Santiago Serrate a la direcció interpretaran Sis glosses sobre textos de Cees Nooteboom per a flauta, percussió, piano, violí, violoncel i narrador(2010), Epigrames per a flauta, clarinet, percussió, piano, violí i violoncel(1990), Impromptu per a piano sol (2009), Set haikus per a sextet per a flauta, clarinet, piano, violoncel i contrabaix (2015), Epigramas cervantinos per a piano sol (2016) i Pastoral, Concertino per a saxòfon i ensemble per a flauta, clarinet, piano, percussió, violí, violoncel i saxòfon solista (2012). El concert serà enregistrat per Catalunya Música i posteriorment serà editat en CD pel segell Columna Música.

Aquest acte inaugura un seguit d´iniciatives i concerts que tindran lloc al llarg de la present temporada, dins i fora del nostre país com la publicació d´un llibre, un DVD i diversos CDs (un d’ells enregistrat a Londres el passat gener per The London Sinfonietta), l’encàrrec d’un nou quartet de corda pel Quartet Casals (pel ‘Beethoven Cycle’) i la celebració d’un Komponistenporträt a Bremen el 30 de Juny.

Guardonat, entre altres, amb premis com el Nacional del Disco del Ministerio de Cultura 1988, Ciutat de Barcelona 1992, Nacional de Música de la Generalitat 2007 i el Nacional de Música del Ministerio de Cultura 2013, Casablancas és considerat un dels compositors més rellevants de la seva generació. La seva música destaca per una gran individualitat, complexitat i riquesa de textures, equilibrant rigor constructiu i poder expressiu. Per conèixer el seu pensament musical recordem unes paraules que ens va oferir quan era compositor resident a l’Auditori el 2014.

Aina Vega -M’interessa molt veure el contrapunt que hi ha entre allò que tu pots percebre d’unitat i de coherència, amb el desenvolupament de la teva obra. Quan veus que t’has mogut una mica del teu terreny, però hi ha elements que et reconeixes com a propis.

Benet Casablancas – Costa molt de veure-ho, això. Jo crec que això ho veuen més els altres. Sempre busques coses noves, i, amb la perspectiva, crec que tinc una especial preocupació pel color harmònic. Montsalvatge parlava de la grisor serial, que és “també un color, però si no és l’únic, millor”. Abans m’empipava molt això, però jo hi estic bastant d’acord perquè hi ha un aspecte de la sensualitat del so i de la riquesa de la paleta cromàtica que crec que és molt estimulant, potser perquè finalment jo sóc mediterrani. A més, hi ha una vivència compartida, potser, responent al Zeitgeist, de repensar l’harmonia i no renunciar els colors. Arriba un moment en què l’harmonia es transforma en timbre. Les obres no es medeixen pel calendari cronològic, sinó per l’aportació que fan, tu escoltes avuiPetrushka i és molt moderna, potser més del que s’estrena avui. En el meu període de formació hi ha obres serials, però buscava com poder defugir el mecanicisme i explorar nous camins, i on vaig marcar una orientació diferent, va ser als Epigrames. Tu busques, i no saps què trobaràs. Em reconec com a meu el color harmònic, el timbre, les textures, el ritme, la cerca d’un punt de claredat. A partir dels apunts amb els meus alumnes, em vaig trobar que tenia pràcticament un llibre fet, El humor en la música, i veure la música des de l’angle de l’humor, la broma, la xirigota, la paròdia, la sàtira, la ironia tràgica, vaig veure com, paral·lelament, s’anava il·luminant la meva música, amb enginy i agilitat. S’encomanava una cosa amb l’altra i anava ampliant registres expressius, com en els Epigrames. La constant, en definitiva, està molt lligada al teu temperament, caràcter i sensibilitat. Jo crec que la meva música té una certa tendència a una tensió expressiva, rica en contrastos.

AV –Creus, doncs, que la teva música cerca més la claredat, arribats a un punt?

BC -Arriba un punt en què hi ha un canvi d’articulació, la forma es fa més clara i, alhora, la textura també es fa més transparent i l’ampliació de registres expressius també s’eixampla. Una manera d’eixamplar-se és amb aquest aspecte benhumorat, de cert classicisme, que s’enriqueix de la tradició, buscant l’agilitat sintàctica i primant més la construcció per contrastos locals que no pas per un desenvolupament motívic més convencional. Aquests canvis de color i sintàctics van associats a la claredat formal i a aquesta transparència de l’organisme musical. I alhora, una música amb certa distància, no tan emfàtica en l’àmbit expressiu… I curiosament arriba una època, de caràcter més espiritual, en què veig que es desenvolupa una vessant molt diferent que aquesta i que potser té vinculació amb un llibre que apareixerà sobre el Romanticisme. De cop i volta apareixen molts climes i ambients que ja hi eren abans, però que ara prenen més sentit. L’equilibri entre els canvis i unes certes constants permeten que hi hagi un “estil Casablancas”. En un context exhultant, apareix el contrast amb zones calmades, pianissimo, passatges quiets i contemplatius.

AV -Parla’m dels anys de formació a Viena, el pes de l’Escola de Viena i de Cerha.

BC -Comparteixo en part el que deia Boulez: si bé l’Escola de Viena és una de les referències més grans, apareix un triangle que es completa amb Stravinsky i Debussy. T’adones que aquests darrers es resituen, Stravinsky es fa més gran i Debussy, grandíssim. A Viena vaig estudiar tota l’obra de Britten, Stravinsky, Ligeti. La Segona Escola de Viena és fundacional, però va ser molt natural cal que convisqués amb les músiques que he comentat. El propi Cerha representava tres coses: primer, un coneixement extraordinari de qualsevol idioma compositiu – havia acabat Lulu de Berg, però coneixia molt Messiaen. En segon lloc, era director d’orquestra i havia protagonitzat grans estrenes després de la segona guerra mundial, era un coneixedor extraordinari de la tradició centreeuropea. I tercera cosa, era un personatge lliure, ell feia la música que creia que havia de fer, ja anés amb la moda o no, que afirmava, “si m’equivoco, que els errors siguin meus”. Defensava la independència com a bé suprem. En va escriure una vegada: “Vostè ara té un doble repte, el de seguir caminant cap a coses noves, però hi ha un repte encara més difícil, i s’ha de fer alhora, que és anar cap al fons d’un mateix”. Cal una fortalesa, ja que, si descuides una de les dues coses, estàs coix, perquè la recerca per ella mateixa té el seu interès, però l’important és parlar amb veu pròpia. I si només parles amb veu pròpia, perds el que et pot donar la història. Ligeti afegia el temps històric; la música, d’alguna forma, hauria de reflectir els grans conflictes de l’època en què s’inscriu.

Aina Vega Rofes
Núvol