Cerca de crítiques

Enquesta

La música antiga pot ser feminista

4/12/2023 |

 

Programa: The Ministers of the PastTime i Laura Aubert

Lloc i dia: Església de Sant Felip Neri

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-musica-antiga-pot-ser-feminista-356079

Èxit al concert «Gilgamesh i l’anonimat immortal» el 22 de novembre a Sant Felip Neri a càrrec de The Ministers of the PastTime i Laura Aubert

Com un clarobscur, la música era contrastada. Des de la languidesa, sostinguda per un llarg legatto i dissonàncies que xocaven donant peu a vàries expectatives de resposta fins a harmonies cristal·lines, que intuïen funcions tonals ben clares i inequívoques. Tot plegat, amb dinàmiques oposades, que no permetien l’escala de grisos: o blanc o negre, o forte o piano. De la nit al dia, passava de la més profunda tristesa i malenconia a la felicitat, vivacitat i energia més desenfrenada.

Es tractava d’un repertori que, dins de pertànyer al període del barroc i de ser compost per dones o d’autor desconegut, era ben divers. Eren obres corals i instrumentals, totes adaptades per a un conjunt d’instruments antics de corda fregada, orgue i clave. Les protagonistes eren Maddalena Casulana (1544-1590), la compositora i cantant Barbara Strozzi (1619-1677) i Isabella Leonarda (1620- 1704).

La música també contrastava amb el text, que ajudava a la comprensió de la història. Formava part d’un concert, que va tenir lloc el 22 de novembre a l’Oratori Sant Felip Neri. Dins de immortalitat, la 5a edició del Festival Clàssics de la Casa dels Clàssics i amb la col·laboració de Joventuts Musicals de Catalunya, estava titulat “Gilgamesh i l’anonimat immortal”. L’interpretaven The Ministers of Pastime, un ensemble especialitzat en la música dels s. XVII- XVIII, i l’actriu i cantant Laura Aubert recitava el Poema de Gilgamesh.

Aquesta epopeia, considerada una de les més antigues, relata la vida de l’heroi Gilgamesh, qui busca trobar la immortalitat i s’adona que els mortals només podem fer-ho a través de les obres. Ja sabem que des de sempre l’ésser humà ha volgut transcendir la mort. Doncs bé, aquest era el discurs que articulava el concert: es recuperaven i reinterpretaven obres oblidades, mortes, per a immortalitzar-les. Obres anònimes i de compositores, poc canòniques o directament marginades per una societat patriarcal. Sense anar més enllà, una societat que parla de “patrimoni”: etimològicament, herència del pare. Si algun rastre ha de perdurar, és el del patris (pare en llatí).

Els músics improvisaven, feien una espècie de “bendings” i interpretaven alguna peça feta a base de capes i un “loop”. Sempre amb elegància i precisió. Vist amb els ulls del s. XXI, podia semblar una jam session. I és que les praxis improvisatives eren pròpies de l’època, els intèrprets contribuïen molt en la forma de la música. També cal entendre que una interpretació històricament informada, com en aquest cas, no consisteix només a dir “això es fa així”, sinó a entendre que hi ha coses que no podrem recrear mai, que no sabem si sonaven així i tot i això continuant-les reinterpretant, donant-hi nou sentit en l’actualitat per poder-les gaudir. Això també es pot aplicar al teatre: de què hauria servit el Poema de Gilgamesh si no l’haguéssim pogut escoltar reinterpretat per l’expressiva Laura Aubert?

The Ministers of Pastime a l’Església de Sant Felip Neri. Fotografia de Joventuts Musicals de Catalunya.
El nom del conjunt The Ministers of Pastime està relacionat amb una frase d’Enric VIII entorn de l’establiment de la família del violí, fruit de les diverses influències mediterrànies que perdura encara ara. El col·lectiu reconeix tenir aquesta idea també: reunir músics amb bagatges diferents amb un punt en comú per treballar conjuntament: els instruments de corda.

El concert va resultar ser una proposta de relativisme històric, però que no recau en l’acceptació d’injustícies ètiques del moment, com el masclisme. Una proposta plenament feminista. Perquè les obres de les dones també mereixen ser recordades per la resta. Al cap i a la fi tots som mortals, la mort dona sentit a la vida i la memòria als fets, que serien insignificants si fóssim immortals. Aquest clarobscur o contradicció ja el va postular Luís Borges. Perquè podem parlar d’aquest, dels clarobscurs del barroc i de feminisme al mateix temps. No caiguem en el tòpic que el que és antic és carca, es pot reinterpretar. L’únic que no podem fer és perpetuar el clarobscur entre homes i dones i focalitzar-nos exclusivament en el llegat masculí, les dones també han de sortir a la llum. 

Hawa Sow Sarri
Núvol