Cerca de crítiques

Enquesta

Qui vol ser Mozart?

30/11/2023 |

 

Programa: Mahler Chamber Orchestra

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/qui-vol-ser-mozart-355593

La Mahler Chamber Orchestra ofereix a l’Auditori un programa amb obres de Haydn, Prokófiev i Stravinski

 

El concert de dissabte passat 25 de novembre ofert per la Mahler Chamber Orchestra, sota la direcció de l’italià Daniele Gatti, fou magnífic malgrat el trista afluència de públic que presentava la sala Pau Casals de L’Auditori, que no arribava ni a la meitat del seu aforament. No sabem si va influir que el concert estigués fora de cicle (i abonament), que el programa transcendia els avorrits repertoris a que els programadors han (mal) acostumat els melòmans barcelonins o que simplement les tardes de novembre porten a l’apatia i el recolliment a casa. En tot cas, aquells que es deixaren emportar per alguns d’aquests supòsits es perderen una actuació excel·lent, com totes les que hem presenciat d’aquesta orquestra admirable, composta majoritàriament per joves talents de la interpretació internacional.

El motivador programa pivotava al voltant de la forma de simfonia, aquella estructura creada al s.XVIII i que és un dels pilars de la música europea, com l’Hermes de Praxíteles en l’escultura o el Partenó d’Atenes en l’arquitectura.

Sempre s’ha dit que Franz Joseph Haydn va ser el pare d’aquesta forma, malgrat que aquesta afirmació sigui del tot discutible. El que sí és inqüestionable és que Haydn portà aquesta estructura clàssica al seu punt culminant durant el s.XVIII… si ens oblidem de Mozart, és clar! Del grup de 104 simfonies que el mestre de Rohrau, curiosament no se’n trià cap en el concert de l’Auditori i en canvi es presentà una obra enlluernadora, però poques vegades escoltada en viu, la Simfonia concertant en Si bemoll Major Op. 84. La partitura no té la profunda introspecció de la simfonia concertant més cèlebre del període, la de Mozart (K. 364), però a canvi ofereix una escriptura en que els instruments solistes (fins a quatre: violí, violoncel, oboè i fagot) s’integren en el teixit de l’orquestra més que partir del típic enfrontament concertístic. Aquests faristols protagonistes estigueren interpretats per membres de la pròpia orquestra: el violí de Matthew Truscott (també concertino de la formació), Frank-Michael Guthmann (violoncel), Mizuho Yoshii-Smith (oboè) i Guilhaume Santana (fagot). Tots ells mostraren un domini tècnic superlatiu i una musicalitat sumptuosa, aspectes que aprofità al màxim la minuciosa batuta del mestre Gatti, amb una lectura de l’obra de Haydn potser un pèl massa robusta i certa parsimònia en els tempi, però amb la suficient ductilitat per aconseguir construir un discurs variat de textures i colors, a més a més de remarcar les típiques “sorpreses” de l’escriptura haydniana (aquí inesperats silencis o viatges a tonalitats peregrines).

L’obra de “papà Haydn” ocupà el segon lloc en el programa, degut al seu caràcter concertístic (molt diluït, com ja hem apuntat). La vetllada s’obrí amb una altra obra, ja del s.XX, que s’emmirallava en aquests models clàssics, una mica com els renaixentistes amb Grècia i Roma en les arts estàtiques. La Simfonia nº 1 de Prokófiev, titulada “Clàssica” per si en quedava algun dubte, sembla l’evasió a la lluminositat dels clàssics musicals (potser més a Mozart que a Haydn), un consol en un món destrossat per les massacres de la Primera Guerra Mundial i la Revolució de 1917 (l’obra és d’aquest mateix any). Jacabo Zabalo, en les notes del programa del concert, transcriu les paraules del propi compositor al voltant de la seva curta obra simfònica (al voltant d’un quart d’hora): “L’estil de la meva simfonia és mozartià i clàssic i el públic possiblement estarà content de trobar-la no gens complicada i alegre”. Davant de la magnífica orquestra, Daniele Gatti imprimí una lectura de textures d’una claredat cistal·lina amb una precisió mil·limètrica, però a la que li mancà nervi en el disbauxats moviments extrems, a més d’una Gavota (3r moviment) pesant en excés. Per contra, el segon moviment de l’obra, una espècie de traducció instrumental d’una ària operística que molt bé hauria pogut cantar Susanna al jardí de Les noces de Figaro, tingué una interpretació d’unes sonoritats màgiques que aconseguí sumir l’admirat públic en un ambient eteri i somiador.

La segona part del programa estigué ocupada íntegrament per la Simfonia en Do Major de Stravinski. L’obra fou encarregada per la Simfònica de Chicago per celebrar el seu cinquantè aniversari i és un altre exemple d’evasió neoclàssica enmig d’un món que es tornava a enfonsar (Segona Guerra Mundial) i que va precipitar l’emigració del compositor a Califòrnia, a més a més de durs cops que va haver de patir a nivell personal (mort de diferents familiars a causa de la tuberculosi). Degut a tot això, la composició de la simfonia s’interrompé en diverses ocasions i cada moviment es compongué en una ciutat diferent (París, Sancellmoz, Massachusetts i Califòrnia).

La partitura s’obre amb un motiu obstinat de notes repetides (recuperat també en el darrer moviment) i que sembla emular aquell utilitzat per Mozart a l’Allegro de la Simfonia Praga o l’obertura de La flauta màgica. Stravinski el sotmet als més sorprenents desenvolupaments tímbrics i contrapuntístics, posant a prova totes les famílies orquestrals i els múltiples solistes que van apareixent al llarg del moviment. No cal dir que la interpretació de la Mahler Chamber fou excel·lent en tots els aspectes (un gran bravo pels metalls!), amb una precisió mil·limètrica que no defallí en cap moment, ajudada per una concepció analítica del mestre Gatti per fer triomfar el magnífic engranatge construït per Stravinski, sense oblidar els moments humorístics alla Haydn amb interrupcions inesperades i modulacions estranyes.

I és que el món clàssic no s’acaba amb Mozart, malgrat que tots haurien volgut ser Mozart… 

Dani Cortés Gil
Núvol