Cerca de crítiques

Enquesta

Stravinsky esclatant i ple de matisos

30/3/2022 |

 

Programa: Les Siècles

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/stravinsky-esclatant-i-ple-de-matisos-244396

Les Siècles, sota la direcció de François-Xavier Roth, i Isabelle Faust, van interpretar un programa Stravinsky al Palau.

L’orquestra francesa Les Siècles, que tan bon regust ens va deixar l’any passat, va tornar a la temporada de Palau 100 el proppassat 24 de març per interpretar un programa monogràfic dedicat a un dels compositors cabdals del segle XX: Igor Stravinsky. Sota la direcció del seu titular, François-Xavier Roth, Les Siècles van comptar amb la participació de la violinista Isabelle Faust en el Concert per a violí del compositor rus. La vetllada va ser d’una intensitat i una força corprenedores.

Les Siècles és una formació d’encara no vint anys de trajectòria que es caracteritza per l’ús d’instruments de l’època de la música que interpreten, des del segle XVII fins al XX. Stravinsky va ser el protagonista, no tan sols del concert, sinó d’un dels darrers àlbums que la formació ha enregistrat, dedicat als ballets russos. És un compositor que toquen amb instruments francesos de principis del segle XX.

Com la majoria de músics, Stravinsky va passar per diverses etapes en la seva trajectòria compositiva. El programa que Les Siècles van oferir va incloure dues obres de l’etapa russa, L’ocell de foc i La consagració de la primavera, i el Concert per a violí, de l’etapa neoclàssica. Cal dir, però, que de L’ocell de foc no en van interpretar la música del ballet compost el 1910, sinó la tercera de les suites orquestrals que el compositor en va fer posteriorment. Descrita com a suite de ballet per a orquestra, data de 1945, és més extensa que les anteriors i és aquella de la qual Stravinsky se sentia més orgullós.

Estructurada en deu moviments altament contrastats, la suite de ballet de L’ocell de foc és una obra en què es percep clarament el que Stravinsky volia dir quan afirmava que la música no tan sols s’ha d’escoltar, sinó que també s’ha de veure. En la seva primera etapa va compondre amb l’esperit de casar música i dansa, acostant-se així a la concepció de l’obra d’art total.

La música simfònica a gran orquestra a vegades corre el perill de la dilució del so dels instruments i de la pèrdua de definició i d’estructura melòdica; és per això que encara és més remarcable el grau de precisió que Roth va emprar per aconseguir fer ben audibles tots els matisos i el color distintiu de cada instrument de la paleta sonora. Escoltant la seva versió de L’ocell de foc vam copsar plenament l’esperit stravinskià de l’art total, de manera que la música va esdevenir plena de colors, gairebé literalment. Amb un diàleg tímbric en un equilibri dinàmic constant entre corda, vent i percussió, l’orquestra va sonar amb la intensitat justa en cadascun dels deu moviments de la suite, des d’una dolçor infinita en la Cançó de bressol fins al vertigen més inflamat de la Dansa infernal. Va ser un viatge multisensorial ratllant el límit al·lucinogen.

El Concert per a violí en re major, escrit el 1931, és un concert en quatre moviments, d’estètica neoclàssica, que s’emmarca en l’època homònima del compositor. Isabelle Faust, una músic molt estimada pel públic del Palau, va fer una demostració de virtuosisme i so de vellut amb el seu Stradivarius de 1704, “Bella dorment”. La violinista alemanya ha col·laborat amb moltes formacions que fan interpretacions amb criteris històrics, i vam copsar que va adaptar el gruix de so a l’estil neoclàssic, amb una amplitud menys expansiva i un control molt ajustat de la línia melòdica. Dobles cordes, glissandos i harmònics van sonar amb una claredat diàfana. Les Siècles van oferir un acompanyament molt rítmic, i un caràcter salvatge en el Capriccio final.

Amb La consagració de la primavera vam tornar a l’etapa russa de Stravinsky. Es tracta del tercer ballet que va escriure per a Diaghilev, i el que va causar un escàndol majúscul en l’estrena a París el 1913. És una obra que descriu de manera magistralment impressionista una naturalesa salvatge, tel·lúrica i despietada. Marcada per ritmes ràpids i convulsos, trencats i plens de síncopes, és una obra que requereix una batuta molt experta perquè totes les parts orquestrals sonin ben amalgamades. Roth, malgrat dirigir sense batuta, va aconseguir l’efecte fosc i primitiu de l’obra, amb un ritme ultraprecís i vibrant. De fet, el que va sonar va ser un caos molt ben planificat. Sota la capa aparent de follia salvatge hi subjeia un control ferri perquè tot sonés a l’una, amb intencionalitat i decisió. Cal fer esment del paper notori de la percussió, amb cops secs que van marcar el ritme i van donar el caràcter adust d’una obra que retrata la cara tel·lúrica i gens bucòlica d’una natura real i no idealitzada.

L’Stravinksy esclatant i ple de matisos de Les Siècles ens va sacsejar cos i ànima en grau suprem. No és un compositor sorollós, sinó un músic que crea un caos ple de subtileses que Roth va saber desgranar i transmetre amb tot el detall.

Elsa Álvarez Forges
Núvol