Cerca de crítiques

Enquesta

Varvara contra la barbàrie

29/3/2022 |

 

Programa: Varvara

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2118554-varvara-contra-la-barbarie.html

L’escola pianística de Rússia és la més pre­e­mi­nent del món, des­pre­nent a cada gene­ració talents de gran enver­ga­dura. És el cas de l’encara jove Var­vara Nepom­ni­axt­xaia, ja cone­guda d’altres oca­si­ons pels giro­nins, la qual va tor­nar diu­menge a l’Audi­tori de la ciu­tat, en un reci­tal coor­ga­nit­zat per Iber­ca­mera, la Soci­e­tat Hände­li­ana de Girona i la Fun­dació Vila Casas.

El públic va com­parèixer en bon nom­bre, sense dei­xar-se afec­tar acrítica­ment per la rus­sofòbia que creix a Occi­dent, arran de la detes­ta­ble “ope­ració mili­tar” orques­trada per Putin sobre Ucraïna. Els artis­tes són cre­a­dors de bellesa i pro­mo­tors de pau i, per tant, no s’han de pena­lit­zar ni boi­co­te­jar degut a les aber­ra­ci­ons per­pe­tra­des pels polítics.

De fet, en una entre­vista recent­ment publi­cada en aquest mateix diari, Var­vara es pro­nun­ci­ava clara­ment “con­tra la boge­ria de la guerra”. Cohe­rent, per tant, la seva decisió de, al final del pro­grama, dema­nar un minut de silenci per les vícti­mes, que ella mateixa va pro­ta­go­nit­zar: estàtica, amb els braços oberts i enlai­rats sobre les tecles, va dei­xar incom­plet el fas­ci­nant osti­nato Ground ZD 221, una obra que no se sap del cert si per­tany a Henry Pur­cell o William Croft. Ens trans­me­tia com l’hor­ror envers les atro­ci­tats es capaç de sus­pen­dre el temps i con­ge­lar les nos­tres vides, ani­qui­lant la nos­tra pròpia huma­ni­tat.

Ine­vi­ta­ble­ment, va ser el moment capi­tal d’una actu­ació que, de totes mane­res, va rea­fir­mar la mos­co­vita com una pia­nista de gran classe i sen­si­bi­li­tat. El pro­grama requeia sobre dos grans genis del bar­roc, Händel i Pur­cell, sent que les seves obres per a teclat resul­ten molt més inti­mis­tes i reco­lli­des que les res­pec­ti­ves pro­duc­ci­ons operísti­ques i oratòries, segu­ra­ment més cone­gu­des del gran públic. Amb la seva apa­rença gen­til, sibil·lina, quasi ange­li­cal, Var­vara va lliu­rar les sui­tes i les xaco­nes de forma rigo­rosa, però també amb el tempo encer­tat per ser emo­ci­o­nal­ment expres­siva i plena, que la música no són només símbols en un pen­ta­grama.

Visi­ble­ment com­mo­guda al final, amb l’ovació i els crits de “brava” (en algun moment una mica exces­sius) dels pre­sents en l’acte, la con­cer­tista no va dub­tar a brin­dar el bis, amb un parell de peti­tes peces deli­ca­da­ment esbalaïdores, com el Pre­ludi n. 1 de Bach (cone­gut també com l’Ave Maria). Pot­ser al món li van bé les pre­ga­ries de pau, però una cosa és certa i irre­nun­ci­a­ble: neces­si­tem més Var­va­ras i menys barbàries. 

ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
El Punt/Avui