Cerca de crítiques

Enquesta

Buch: un viatge a la gènesi del piano

12/11/2020 |

 

Programa: Eudald Buch

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/esborrany-automatic-134463

El jove pianista català protagonitza una nova edició de ‘Dimarts toca ESMUC’

El pianista Eudald Buch va oferir un concert aquest dimarts 10 de novembre a la Sala 4 Alicia de Larrocha de L’Auditori en marc del cicle Dimarts toca ESMUC. El recital, que va tenir lloc a un quart de set de la tarda, va ser a porta tancada a causa de les restriccions sanitàries i es va emetre a través del canal de YouTube de l’ESMUC per tothom que en volgués gaudir gratuïtament.

Buch és un pianista sorgit de l’Escolania de Montserrat que va estudiar piano a l’ESMUC amb Vladislav Bronevetzki i amb Elisso Virsaladze al Conservatori de Moscou. Actualment, es troba entre Catalunya i Itàlia; ha tornat a l’ESMUC, on cursa un màster d’interpretació i segueix els seus estudis a Florència. També ha begut del talent musical de músics de l’altura de Francisco Poyato i Jonathan Brown, entre d’altres, que l’han portat a tocar arreu d’Europa i a festivals com la Schubertíada de Vilabertran.

Com sol passar a les emissions en streaming, el so del piano era lleugerament diferent i, en aquell cas, prenia una textura més metàl·lica de l’habitual. Els canvis de plans de la càmera pels quals aposta l’organització de l’ESMUC van detallar una expressió facial de Buch plena de confiança i domini escènic. La primera meitat del concert contenia obres barroques i clàssiques de compositors que han estat crucials per gestar el que ara entenem com a música per a piano.

Després d’un brevíssim i senzill preludi, la segona part de la Toccata en mi menor, BWV 914 de Bach és una elegant fuga a 3 veus en què Buch va demostrar un gran control rítmic i una precisió pròpia d’un pianista ja professional. La proposta forma part de les set tocates ‘manualiter’ que transmeten l’estil de l’escola de teclats nord-alemanya de què el mestre alemany es va impregnar. És per això que va ser interessant de veure com l’intèrpret traslladava el caràcter barroc de l’obra al so d’un piano modern.

Domenico Scarlatti va prendre el relleu de Bach amb la seva Sonata en si menor, K.87 i la Sonata en re major, K.29. Aquesta darrera conté un presto protagonitzat per un continu frenètic de semicorxeres en escales ascendents i descendents que podrien arribar a servir com a estudi pianístic.

La Sonata núm.2 en fa major, K.280 de W.A. Mozart va tancar aquesta primera part del concert. És una obra que requereix molt de temperament i Buch en tenia. Hi ha la possibilitat que les circumstàncies de l’actuació tranquil·litzessin l’artista pel fet de no estar sota la mirada impositiva d’un públic físicament assistent; malgrat tot, de ben segur que el pianista té la mà trencada en gestionar de la pressió. Tot i no haver-hi públic visible per l’artista, hi havia unes 30 persones darrere les pantalles que, de manera sostinguda, eren ben presents a l’emissió. Al segon moviment de la Sonata, l’adagio, l’estudiant deixava respirar les notes, es va fer pròpia la interpretació musical i, alhora, va respondre a requeriments de tempo i d’expressió del compositor. La melodia s’adaptava i estava al servei de l’elecció expressiva de l’intèrpret.

Després de la conclusió del Mozart, Buch va aixecar-se i se’n va anar a les bambolines, creant la inusual situació de dos minuts de silenci al directe. La segona meitat del concert va estar protagonitzada exclusivament pels 4 Impromptus D.935 de Franz Schubert. L’osonenc va excel·lir en la definició de veus, cants i línies melòdiques, especialment al 3r impromptu. Una qualitat més important que mai al ser un tema amb variacions en què cal mantenir l’essència del tema original a cada versió.

El silenci, no els aplaudiments, va posar fi a un concert que es va allargar poc més d’una hora, a diferència de la lliçó inaugural de l’ESMUC en què part de l’equip a la sala va aplaudir. Amb l’obertura de curs, el Dimarts Toca ESMUC del passat 3 de novembre amb la música de cambra de Kaija Saariaho i el Concert Final de Màster de Jorge Maestre, sembla que el centre hi té la mà trencada a l’hora de mantenir viva la música en viu en aquests temps tan plens d’impediments. 

Pau Requena
Núvol