ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La traviata. La blanca flor vintage

27/9/2018 |

 

Programa: La Traviata, de Verdi

 

No hay dos sin tres, diu una dita castellana: i la La traviata és la tercera òpera al Teatro del Maggio Fiorentino després de Il trovatore Rigoletto, amb la qual es completa l’anomenada “trilogia popular” de Giuseppe Verdiamb un mateix director d’orquestra – Fabio Luisi – i d’escena – Francesco Micheli.

La traviata de Fabio Luisi

Els tres panells il·luminats de verd, vermell i blanc enceten aquesta òpera de la mateixa manera que les dues anteriors: com que el color de la La traviata és el blanc, els panells es mouen i es tornen tots blancs mentre el cor, vestit de negre rigorós, apareix en escena.

Una de les coses magnífiques d’aquesta òpera és, no l’escenografia, que està emmarcada com en les dues anteriors pels mateixos cubs lumínics, sinó el vestuari. El cor està vestit de negre amb uns quants elements vermells, com ara uns guants i unes butxaques quadrades; mentre que els protagonistes van vestits de blanc. La peça està ambientada en una mena de dreamland dels anys ’60, a mig camí entre Fellini i el burlesque televisiu. El vestuari d’Alessio Rosati és meravellós i atrau les mirades, rememorant aquells vestits psicodèlics blancs i negres que duia la Twiggy Lawson.

Com en Il trovatore, unes nines es desprenen del sostre: són totes blanques, amb uns vestits blancs i negres com la Violetta. Aquesta vegada, però, no són com els pupi de Il trovatore, sinó que són maniquins feminins estilitzats amb els quals el cor masculí balla, a mode de vals durant el meravellós “Libiamo ne’ lieti calici”. Una copa de xampany gegant és duta al centre de l’escenari i la Violetta es col·loca dins d’aquesta mentre canta i un seguit de majordoms vestits amb trajos de lluentons la ruixen amb purpurina daurada. Aquesta al·lusió sexual es reforça al final de l’ària mentre, enmig de l’aplaudiment del públic, ella es desvesteix i roman amb unes mitges vermelles i un cotilló blanc i negre, igual que els dels maniquins que són duts fora d’escena.

Una clau interessant en la lectura de l’òpera és la divisió de l’escena durant la visita de Giorgio Germont a Violetta; d’una banda hi ha la Violetta i Giorgio i, de l’altra, la invisible i silenciosa germana d’Alfredo amb el seu promès, redactada en el libretto però mai vista en escena. Aquest és un dels punts forts de Francesco Micheli: ha evitat la tradició per se, sobretot al final, i ha aportat noves solucions a la trama.

La traviata de Fabio Luisi

El blanc i el vermell prevalen en l’escena: veiem ambdós colors en el paviment semblant al de Rigoletto, però en l’escena de la festa de Flora hi predominen el vermell i el negre. El joc entre Alfredo i Douphol queda representat per una ruleta de la que Flora n’és el centre, tot plegat com si es tractés d’una sèrie de televisió dels anys ’60. L’atmosfera confusa i onírica queda subratllada pels membres del cor masculí, que duen el cos cobert per un maniquí folrat de lluentons violeta amb uns pits ben grossos, mentre que el cor femení du corbates vermelles i uns bigotis dalinians, com si es tractés d’una inversió del rols sexuals.

El final de l’òpera canvia la típica manera de veure la mort de Violetta, amb el llit de mort, l’estructura mèdica i hospitalària: veiem un arxiu ampli, com si es tractés de la memòria de Violetta, que n’obre els calaixos i els fa servir d’escales, sola, cantant “ Addio del passato”, vestida amb una llarga camisa de dormir. Alfredo, el doctor, Anninna i Germont són al prosceni mentre Violetta mor, no pas en un llit, sinó com si hagués estat duta al cel, entre els dos panells lumínics, emetent una potent llum blanca – un símbol idelista d’una ressurrecció cristològica, però també un enllaç amb la manera de morir de Leonora a Il trovatore, creant una relació interessant.

El públic aplaudí l’espectacle, especialment el seu director musical Fabio Luisi, que va ser capaç de subratllar el romanticisme però també el virtuosisme de la partitura tant amb l’orquestra com amb el cor, dirigit per Lorenzo Fratini, que féu una gran feina. Luca Tamani (Giuseppe), Antonio Mantesi (Commissionario) o Nicolò Ayroldi (Domestico di Flora) van ser força aplaudits pel públic, així com també Min Kin (Marchese d’Obigny) i Dielli Hoxha (Douphol). Els aplaudiments, no obstant això, augmentaren quan aparegueren Gregory Bonfatti (Gastone), Adriano Gramigni (Dottor Grenvil), Marta Pluda (Annina) i Ana Victoria Pitts (Flora) en escena. I, finalment, els protagonistes: Giuseppe Altomare (Giorgio Germont), Matteo Lippi (Alfredo), que repetia per tercera vegada amb aquest rol al Teatro Maggio, i Zuzana Marková (Violetta), aclamada pel públic. De la mateixa manera que ens les anteriors òperes de la trilogia, el públic quedà dividit entre boo i bravo amb el director Francesco Micheli, encara que els bravi es féren sentir més, una senyal de l’èxit i l’interès del públic amb la seva posada en escena. 


Daniele Milazzo
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de