ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Dudamel. Les portes del cel

23/9/2018 |

 

Programa: Gustavo Dudamel i la Mahler Chamber Orchestra

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

La temporada simfònica del Palau de la Música s’ha obert, de manera exultant, amb dos concerts protagonitzats per una esplendorosa Mahler Chamber Orchestra dirigida per Gustavo Dudamel. La relació entre el director veneçolà i Barcelona comença a ser d’aquelles que fan època. Més enllà dels resultats artístics, gens menyspreables, de l’heroic cicle complet de les simfonies de Beethoven que va oferir l’any passat, algunes de les seves aparicions, com aquella en la que va interpretar una sumptuosa Simfonia Turangalila, d’Olivier Messiaen, encara ressonen en les oïdes dels melòmans barcelonins.

Gustavo Dudamel

Aquesta intensa i fructífera relació entre el director i el Palau de la Música permet el luxe de seguir en detall l’evolució d’un director que, malgrat la seva joventut, mostra ja una maduresa que explica la seva consideració com un dels grans noms de la direcció actual. Tant pel que fa al gest com a l’expressió, el procés de maduració de Dudamel és indiscutible, i en aquesta ocasió ha deixat símptomes més que evidents. Per exemple, en les dues simfonies de Franz Schubert que ha dirigit en la primera part dels dos concerts, en les que s’ha pogut apreciar la fluïdesa del discurs i la perfecta adequació a l’estil post clàssic del compositor austríac.

Amb un gest d’una naturalitat i senzillesa aclaparadores, en la tercera i cinquena simfonia de Schubert, Dudamel s’ha mostrat com un perfecte instrument transmissor, material conductor d’un estil i un llenguatge que la Mahler Chamber Orchestra domina a la perfecció. El director va permetre a l’orquestra expressar-se, dialogar, intervenint només en allò essencial, afavorint així l’expressió d’una lectura fresca, fins i tot joiosa, d’una música d’inspiració inigualable. El primer dia, amb la Cinquena Simfonia, una obra de major entitat que la Tercera del segon dia, va deixar que la personalitat de l’orquestra s’expressés sense imposar un discurs fins al tercer i quart moviment. A partir del trio del tercer moviment, la lectura de Dudamel va prendre embranzida per signar un final extraordinari que obria grans expectatives per la Quarta Simfonia de Johannes Brahms que escoltaríem posteriorment.

El mateix es pot dir de la tercera de Schubert, el segon dia, d’una perfecció en el plantejament i l’execució ben poc habituals. Aquests primers plats schubertians van permetre gaudir de la qualitat d’una orquestra sensacional en totes les seccions, amb unes cordes d’una subtilesa i coloració absolutament seductores, unes fustes esplèndides –amb esment especial per la sensacional flautista principal- i unes trompes impecables. En definitiva, un Schubert que va ser un gaudi gairebé de principi a final.

La Quarta Simfonia de Brahms és obra de caràcter ben diferent i Dudamel, en aquest cas més intervencionista, no va estalviar una considerable vena dramàtica. Si el primer moviment va mostrar algunes asprors i certs desequilibris en el diàleg entre les diferents seccions, l’Andante va assolir moments de gran emotivitat, malgrat una irritant interrupció telefònica que el director veneçolà va gestionar amb flegma britànica. El darrer moviment va constituir un espectacle de contrastos, amb tensions perfectament resoltes per un Dudamel que, si bé cada vegada mostra un gest més moderat, aconsegueix extreure de l’orquestra un fulgor i una vivacitat admirables. Una vegada més, cal esmentar la qualitat de totes les seccions, però també posar l’accent en uns metalls concentrats i imbatibles.

El fi de festa va ser una Quarta Simfonia de Gustav Mahler esplèndida, que deixa pel record un tercer moviment absolutament commovedor en què la secció de cordes va posar tota la carn a la graella, amb una sonoritat de cotó que va conduir als assistents, tal com volia Mahler, a les portes del cel. Quan aquestes es van obrir, la soprano Golda Schultz va intervenir, amb un fraseig elegant i un timbre polpós, per acompanyar-nos a un final eteri, lluminós.

La Temporada Simfònica del Palau ha començat. I no podia fer-ho de millor manera. 


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet