Cerca de crítiques

Enquesta

L'estel·lar Thaïs d'Ermonela Jaho

4/8/2018 |

 

Programa: Thaïs

Lloc i dia:Festival de Peralada

Nit xafogosa d’estiu. El públic s’aplegava a les localitats sota el cant proper de les cigonyes. Les aus foren les protagonistes indirectes de la nit, establint una mena de diàleg natural amb la sonoritat massenetiana de l’orquestra. Thaïs, òpera en tres actes que s’estrenà a París el 1894 d’entre els més de 30 títols que escrigué el compositor francès Jules Massenet, comptà amb el llibret de Louis Gallet basat en la novel·la homònima d’Anatole France estrenada el 1890.

La dramatúrgia d’aquesta òpera estableix uns tempos materialment difícils de representar degut a la quantitat de localitzacions que els seus protagonistes travessen al llarg de la història. Una trama que planteja el conflicte entre el desig eròtic i l’espiritual, ambientada en la moda orientalista del fin-de-sièclefrancès. El monjo de la comunitat cenobita de Tebaida, Athanaël, perseguint les seves visions de trobar la sacerdotessa de Venus, decideix retornar a Alexandria per convertir-la al cristianisme. És allà on aquesta, Thaïs, exerceix de cortesana als braços del vell amic hedonista d’Athanaël, Nicias. Després d’una trobada fluctuosa, Thaïs acaba cedint a les peticions d’Athanaël, cada vegada més temptat per un desig carnal cap a la sacerdotessa. A viceversa, la jove s’endinsa en la espiritualitat cristiana donat que Venus no pot protegir la seva bellesa del pas del temps. Un intercanvi de rols que s’accentua al llarg de la travessa pel desert d’Egipte fins al retorn a Tebaida del monjo. Finalment, l’enamorament desfermat del cenobita Athanaël cap a Thaïs culmina de forma fatal, quan la jove malalta, reclosa al Convent de les Filles Blanques, mor a les mans de Déu sense poder acceptar l’amor d’Athanaël.

Plácido Domingo, una llegenda viva cada dia més gran dalt dels escenaris, va encarnar el paper baritonal del monjo Athanaël. Un rol que, donat l’àmbit en què es desenvolupa la tessitura del personatge, es trobà àmpliament confortable dins del registre del cantant madrileny. Al seu costat, Ermonela Jahoesdevingué una temperamental i explosiva Thaïs coronant-se reina de la nit. Amb una capacitat de modulació de la veu excelsa, de timbre sòlid i de color seductor, aconseguí dibuixar un arc de transformació fascinant de principi a final de l’òpera gràcies a una dramatúrgia més que virtuosa. La soprano albanesa s’atreví a enlluernar el públic amb el seu explosiu registre agut, en molts finals de número, inclòs un Re sobreagut, com també en la franja més greu, posant de manifest una elasticitat vocal immillorable pròpia d’una cantant acostumada a les coloratures de períodes anteriors al Romanticisme. Destacà també la presència del tenor líric-lleuger Michele Angelini, de veu fresca i sedosa, que engalanà el paper del noble Nicias amb molta naturalitat i encarà el seu registre agut de forma brillant. També fou molt convincent el baix-barítonJean Teitgen, encarnant al líder de la comunitat cenobita i bon conseller d’Athanaël amb presència i fermesa vocal. Les aparicions puntuals d’Elena Copons, Lidia Vinyes Curtis, Marifé Nogales i Sara Blanch foren també molt ben defensades, especialment aplaudida aquesta darrera amb una magnífica mostra de coloratura.

El Cor i l’orquestra titulars del Teatro Real de Madrid teixiren de forma sòlida el rerefons de l’obra, tot acompanyant als protagonistes a través dels diferents canvis d’espai. Amb molta presència del cor d’homes durant la primera part, mostrant la professionalitat i sonoritat compacta d’aquesta formació. L’orquestra fou especialment dòcil i brillant sota la batuta del molt aclamat director Patrick Fournillier, especialista en l’obra de J. Massenet, qui aconseguí aportar el dramatisme necessari entre dosis d’intimisme i misticisme. L’intermezzo de la Méditation, el fragment orquestral per a violí solista més conegut i interpretat a part de l’òpera, fou molt aplaudit després de la delicada i punyent interpretació del concertino Vesselin Demirevacompanyat de la massa orquestral i coral a sottovoce.

Un any més Peralada veu passar grans intèrprets que retornen al Festival. En aquesta ocasió, a través d’un títol de Massenet – en versió concertant – que sovint és eclipsat per d’altres títols més internacionalitzats del mateix. La raó, potser cal trobar-la en les poques possibilitats brindades que, a diferència d’altres títols com Werther, Manon o Le Cid, aquesta òpera s’hagi pogut dur a terme de forma escènica. No obstant, aquesta producció ha servit per demostrar la reafirmació i consagració d’Ermonela Jaho com una de les millors sopranos del panorama internacional actual, així com el naixement de futures estrelles i aquells que ja són un mite estel·lar en el firmament de la lírica. 

Andreu Martínez Miret
Núvol