ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Der Wagnerische Tenor aus Peralada

31/7/2018 |

 

Programa: Jonas Kaufmann

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

 

Després de les seves aparicions el 2012 i el 2014, Jonas Kaufmann ha tornat a Peralada per deixar una empremta imborrable. Amb un repertori francès en la primera part on va enamorar, es va situar, en la segona, com el gran tenor wagnerià. A més, la vetllada va ser doblement feliç per l’excel·lència de l’Orquesta del Teatro Real de Madrid, amb Jochen Rieder a la batuta.

Jonas Kaufmann|Foto: Miguel González

Jonas Kaufmann|Foto: Miguel González

La darrera vegada que vam sentir el tenor alemany a Catalunya va ser com a Andrea Chénier al Liceu, on va ser lleugerament eclipsat per Sondra Radvanovsky, que es va revelar com la nova diva del teatre barceloní amb una espectacular “Mamma morta”. Kaufmann va estar excel·lent, i punt. Però dissabte, a Peralada, vam sentir el “rei dels tenors”, el que enamora, el que sedueix, el que t’atrapa des de la primera nota i t’emociona amb els seus matisos propis d’una dolça maduresa. Kaufmann hi va posar l’ànima, i a través de la seva veu va parlar la millor tradició francesa i un meravellós Wagner.

La seva primera aparició va ser amb la bella ària “Ah, lève-toi, soleil”, de Roméo et Juliette, de Charles Gounod, on va emetre un so rodó, expansiu, amb una tècnica impol·luta i ens va oferir una cadència plena de subtileses. El crescendode l’ària “La fleur que tu m’avais jetée”, de Carmen, de Georges Bizet, va estar molt ben conduït, amb la tensió ben sostinguda i resolta meravellosament, i “Rachel, quand du Seigneur”, de La juïve, de Jacques-François Hanévy va sonar amb molt de sentiment sense arribar, en cap cas, a la carrincloneria i, de fet, Kaufmann va treure el geni quan la pàgina ho requeria. La intervenció del tenor que cloïa la part francesa va ser amb “Ô souverain”, Le Cid, de Jules Massenet, on les modulacions van ser molt ben expressades i ens va regalar una cadència sublim.

Però Kaufmann no hauria lluït tant sense una orquestra al darrera que va estar a l’alçada des de la primera frase. De fet, la nit va començar amb una sorpresa: a la “Bacchanale” de Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns, l’Orquesta del Teatro Real va sonar afinada, cohesionada, amb un so acoixinat, sense estridències, amb caràcter i força quan calia i dolçor i exquisidesa en els moments més lírics. El so va ser expansiu tota la nit, i tots respiràvem al ritme de les frases musicals dirigides pel mestre Jochen Rieder. Les cordes semblaven un sol instrument, els vents estaven ben equilibrats. Un mecanisme de rellotgeria amb passió i talent. Així, a la “Danse bohème”, de Carmen, Suite núm. 2, de Georges Bizet, va sonar sense fissures, amb unes meravelloses pinzellades de color i uns piano que transcendien el castell. Igual d’elegant i solvent va sonar l’Habanera d’Emmanuel Chabrier i Le dernier sommeil de la Vierge, de Jules Massenet. Perles exquisides emmig del glamour del castell.

La segona part del concert va ser realment apoteòsica –i en aquest cas, l’adjectiu s’ajusta plenament a l’experiència-, amb fragments del millor Wagner. Va arrencar amb “La cavalcada de les valquíries”, de Die Walküre, amb una orquestra que va fer gala de la seva potencialitat, amb un so penetrant i equilibrat i unes inflexions que convertiren el famós passatge en tota una fita.

Kaufmann ens va delectar tot seguit amb l’ària “Ein Schwert verhiss mir der Vater”, de la mateixa òpera, amb una interpretació convincent i autèntica, projectant una veu infinita en els aguts i sent molt solvent en els greus. L’orquestra va tornar a prendre protagonisme amb el preludi del primer acte de Die Meistersinger von Nürnberg. Una interpretació vibrant, carregada de força i amb unes delicioses dissonàncies molt ben atacades. Jochen Riederva ser efectiu, inspirat, precís i resolutiu. El concert “oficial” es va acabar amb el preludi de Lohengrin, una música que caminava, amb un so càlid i vellutat que convidava l’escolta; i el colofó final, la mítica “In fernem Land”, una ària que Kaufmann va brodar, fincant-se a la pell del fill de Parsifal i fent-nos partíceps de les pors del Cavaller del Cigne.

Però això no va ser tot. Kaufmann va agrair l’entusiasme del públic amb tres bisos. El primer, “Pourquoi me réveiller”, deWerther de Jules Massenet, va ser meravellós, distès, alliberat de càrrega tensional i amb un fraseig deliciós. Es va convertir amb un personatge descoratjat i atrapat per un amor impossible. I, per acabar, dos wagners més, un de primerenc, “Träume” dels Wesendonck Lieder, i una ària de Der Ring, que el van situar com un dels tenors més wagnerians de la història. Kaufmann havia excel·lit amb l’òpera francesa, però va superar totes les expectatives amb el mestre de Bayreuth. Sens dubte, un concert per mantenir en la memòria. 


Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet