Cerca de crítiques

Enquesta

Plácido Domingo i Ermonela Jaho conquereixen Peralada

31/7/2018 |

 

Programa: Plácido Domingo i Ermonela Jaho

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

El tenor madrileny sobresurt en el seu paper com a Athanaël, de l'òpera 'Thaïs' de Massenet, desmostrant que, als seus 77 anys, encara té molt a oferir als seus fans

En plena forma i amb una energia envejable va aparèixer Plácido Domingo a l’escenari del Festival Castell de Peralada aquest diumenge per posar-se a la pell d’Athanaël, de Thaïs de Massenet, òpera que la setmana passada –també en versió de concert i amb idèntic repartiment– clausurava la temporada del Teatre Reial de Madrid.

L’artista espanyol va dibuixar el monjo Athanaël de forma apassionada, obtenint moments de gran dramatisme
A hores d’ara de la seva carrera, amb 77 anys fets i una trajectòria dilatadíssima, el cantant madrileny ha aconseguit ja tots els reptes imaginables, però la seva força i carisma continuen indemnes i continuen alimentant el mite. La veu segueix allà amb el seu bonic timbre de tenor –malgrat que ara canti de baríton– i la seva musicalitat –això no es perd– intactes. Thaïs, no sent una òpera molt representada, posseeix algunes de les pàgines més boniques compostes per Massenet i, tot i que el públic català ha pogut disfrutar-la fa relativament poc al Liceu amb el mateix Domingo al paper protagonista, això no va impedir que l’auditori de Peralada s’omplís gairebé per complet, fins i tot no aconseguint el ple absolut del dia anterior amb el concert de Jonas Kaufmann. El geni de Domingo és irresistible per als seus fans de tot el món, que el segueixen i no volen perdre’s ni una de les seves actuacions. Amb tot, l’artista espanyol va dibuixar el monjo Athanaël de forma apassionada, evidenciant la seva desesperació per gestionar el seu amor irracional per Thaïs i obtenint moments de gran dramatisme, especialment en els duos amb la seva partenaire femenina.

Al seu costat va brillar especialment Ermonela Jaho com Thaïs; la soprano albanesa sap molt bé com jugar les seves cartes aconseguint sempre òptims resultats. És per damunt de tot una gran actriu, mestra de l’expressivitat i d’exquisit gust per al fraseig. Amb una veu de volum discret, però amb facilitat per executar filados i pianíssims de gran puresa, va donar vida a una cortesana d’enorme sensualitat, donant un gran sentit al text i creient-se cada una de les paraules que cantava. Aquesta és la seva carta, ho sap i la utilitza amb intel·ligència aconseguint emocionar el públic. Va estar esplèndida en la seva ària “Dis-moi que je suis belle” –fins i tot amb l’agut final al límit de la seva tessitura– i va resoldre de forma admirable tots els esculls vocals que demanda la seva part.

Un repartiment envejable
Malgrat el poder dels dos protagonistes, es van fer escoltar i molt el Nícies de Michele Angelini, de cant fàcil i comunicatiu, així com Jean Teitgen com a Palèmon, de veu rotunda i consistent. Molt eficients van estar Elena Copons i Lidia Vinyes-Curtis en els seus duos com les esclaves de Nícies, Marifé Nogales com l’abadessa Albine i Cristian Díaz com a servent. L’apartat vocal el va completar una Sara Blanch perfecta en les coloratures escrites per a La Charmeuse.

El Cor i Orquestra Titulars del Teatre Reial de Madrid, a les ordres de Patrick Fournillier, van realitzar una excel·lent tasca, superior en qualitat i entrega a l’oferta el dia anterior del concert de Kaufmann; tots els músics es van mirar per tirar endavant la partitura i una menció especial mereix la secció de cordes, que va mostrar un so bonic i cuidat, i com no, la bellesa i delicadesa amb què el concertino va afrontar la popular Méditation de Thaïs, un intermezzo que ha transcendit els límits de l’òpera i que sens dubte és un dels al·licients més esperats pel públic.  

Manel Cereijo
El Periódico de Catalunya