Cerca de crítiques

Enquesta

Nou rei dels tenors

29/7/2018 |

 

Programa: Javier Camarena

Lloc i dia:Església del Carme, Festival Castell de Peralada

Camarena és el nou tenor de moda després del seu triomf recent al Liceu

Mentre que Jonas Kaufmann va ocupar ahir l’auditori del festival i Plácido Domingo ho farà avui, amb una versió concert de l’òpera Thaïs de Massenet, l’església del Carme se li va fer petita a Javier Camarena divendres a Peralada. O potser podria dir-se que els organitzadors no van valorar prou l’impacte del nou tenor de moda després del seu triomf recent al Liceu amb un muntatge de La fille du régiment en què va haver de bisar A mes amis! Quel jour de fête...”. Amb aquesta cèlebre ària i els nou do de pit exigits per Donizetti, Camarena va acabar el programa previst, que no el recital, amb el públic dempeus.

Acompanyat pel pianista cubà Ángel Rodríguez, el tenor mexicà va començar amb In qual fiero contrasto.... Tradito! Schernito!, ària de Ferrando del mozartià Cosi fan tutte, després de la qual va adreçar-se al públic explicant que contrarestaria “amb tota la força del seu cos” els efectes d’una “alergia al pasto” activada pels camps de Peralada. Tanmateix, la veu de Camarena va semblar en la plenitud dels seus recursos durant tot el concert, la primera part del qual va acabar amb una altra d’aquelles àries belcantistes que conviden al lluïment (Si, ritrovarla io giuro, de La Cenerentola, de Rossini) després que Camarena homenatgés Manuel Garcia, tenor i compositor sevillà de primers del segle XIX que va popularitzar l’òpera a Mèxic, interpretant-ne diverses peces, entre les quals el recitat/ària Formaré mi plan.... En mi comedia justamente, d’El poeta calculista. D’aquesta òpera monòleg també va extreure’n una de les propines, Polo del contrabandista, la peça més popular del pare de Maria Malibran.

Camarena va dir que volia homenatjar un compositor injustament relegat, però a vegades el sedàs del pas del temps fa bé la seva feina a través del “canon”. Tanmateix, amb cert efectisme exhibint l’art del “pinyol” i una mica de sobreactuació, el tenor va continuar guanyant-se el públic. Una altra cosa va ser segona la part en què, amb unes peces més brillants, la veu de Camarena va mostrar-se lluminosa i bellament matisada. La interpretació de A te, o cara va fer desitjar el seu retorn al Liceu amb I puritani, de Bellini. Amb el públic entregat, hi va haver sis propines, les tres últimes, va dir Camarena, amb “cançons que m’agraden”: Te quiero, dijiste (o Muñequita linda), de Maria Grever; Piel Canela, de Bobby Capó, i la ranxera El rey, de José Alfredo Jiménez. És trist que d’aquest concert d’un nou “rei” dels tenors no pogués gaudir-ne César López Rosell, cronista entusiasta d’El Periódico que va morir el dia abans i a la memòria del qual dedico aquesta crònica. 

IMMA MERINO
El Punt/Avui