ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Bravo, JONC i bravo Valdivieso

11/7/2018 |

 

Programa: Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) ha volgut encetar les seves celebracions del 25è aniversari de la seva fundació amb un seguit de concerts amb una formació que reuneix, per primer cop a l’escenari, tant la JONC com la JONC Alevins. És, doncs, moment de fer una mica d’història del conjunt, tal com ho feia el programa del concert del dia 9 de juliol del Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)

Va néixer el setembre de 1993 amb el seu primer nom, Jove Orquestra Simfònica de Catalunya, amb la direcció de Josep Pons, que va treballar en aquesta funció fins al 2001. Pel camí, el 1999, l’orquestra havia passat a ser Nacional, que és com la coneixem avui en dia, amb la constitució de la Fundació JONC, amb un Patronat integrat per diversos representants de la Generalitat de Catalunya, i del món cultural musical i català. Manel Valdivieso es va fer càrrec de la formació el 2001. Dins el conjunt de tres orquestres que la conformen, la JONC Alevins està formada per joves menors de 19 anys i la JONC per joves fins al 25 anys.

Ahir ens van oferir al Palau un programa pensat pel lluïment de l’orquestra, gens fàcil, amb tints delicats però també amb ritmes marcats i forts tutti de conjunt. La primera obra va ser el deliciós Divertimento per a orquestra de Leonard Bernstein, una obra que va permetre mostrar la qualitat interpretativa dels joves de la doble orquestra, amb moments d’una certa calma. Com la Mazurka, i moments apassionats de fort ritme, com la marxa final The BSO Forever! El programa de mà no va incloure cap explicació a sobre de l’obra, un fet que va impedir als espectadors conèixer no només l’any de la seva creació (que tampoc constava al programa) sinó a més un detall de coincidència amb el concert de la JONC: va ser escrit expressament per Leonard Bernstein també per a commemorar un aniversari d’una orquestra, en aquest cas el 100è de la Boston Symphony Orchestra, estrenant-se el 25 de setembre de 1980 amb l’esmentada orquestra dirigida per Seiji Ozawa. L’obra té dues notes que donen suport a les tonalitats emprades: Do (C en nomenclatura anglosaxona) i Si (B en la mateixa nomenclatura), fent referència al Centenari de la Boston Symphony. Va ser el seu homenatge a l’orquestra del seu Estat de naixement.

La doble JONC ens va oferir una irregular lectura de l’obra, potser pel gran nombre d’intèrprets a l’escenari, que va anar de menys a més. Potser va ser clau la impaciència d’atacar els moviments de més lluïment, el fox-trot Turkey Tro o el darrer, la marxa. Però van demostrar la mateixa perícia en aquesta primera part que els donaria una gran part de l’èxit a la segona: són un conjunt, no una suma de músics. Excepcionals entrades de tutti, frasejos compartits en diferents subconjunts plenament compenetrats, el triomfal final del darrer moviment va fer aixecar-se unànimement el públic congregat, que, malgrat ser en una majoria familiars o amics dels músics, ho van fer impel·lits per l’energia i encert de l’orquestra.

No deu ser fàcil deixar enrere aquest moviment i atacar el primer de la Simfonia número 1, “Tità”, de Gustav Mahler, sense haver fet un mínim de descans. No hi va haver descans, o sigui que en pocs minuts van passar del clímax fastuós del Divertimento al moviment Langsam, schleppend (lent, arrossegat, literalment) de l’obra de Mahler. Només començar el pianissimoque dóna entrada al moviment vaig poder apreciar la gran bellesa de la versió de Valdivieso i com, responent com un sol músic, l’orquestra ja havia deixat molt enrere Bernstein. Tità és una obra exigent, però també és l’obra paradigmàtica de la ruptura que va suposar Mahler en la clàssica. Res no se li assemblava quan es va estrenar, cap simfonista havia abans gosat fer un ús tam ampli de l’orquestra i del seu so metàl·lic, aparellat al de les cordes més romàntiques. L’orquestra que la interpreti ha de saber tocar tots els fils, nivells sonors, encadenament de tempos diferents, jocs d’estratègia que un bon director, com Valdivieso, ha de saber treure dels seus músics.

No em quedo curt, en absolut, si dic que va ser una de les millors versions que he escoltat mai en directe d’aquesta obra, malgrat que els directes sempre comportin petites errades que en una orquestra jove acostumen a ser més notòries. Tot i amb això, que n’hi van haver, una simfonia és una obra de conjunt i vaig gaudir d’un conjunt sòlid, enamorat de Mahler i de la seva interpretació, sense precipitacions, sense fissures. Alguns moments van ser referencials, com la lectura de la partitura de violoncels i contrabaixos que dóna la base del moviment Feierlich und gemessen, ohne zu scheleppen: perfecta. La resposta no menys entonada, rítmica i continguda del vent fusta va marcar un tercer moviment esquist, potser el millor de la nit. Sí, ja sé que el final apoteòsic del Stümisch bewegt sembla més imponent, però la delicadesa, emotivitat, romanticisme, lleugeresa i tendresa del tercer moviment ens va deixar clar que ens trobem davant de la millor JONC que mai hem escoltat.

Com a propina ens van oferir un arranjament d’Ígor Stravinski de la més clàssica cançó d’aniversari de la història, el Happy Birthday (Greeting Prelude). I com que no volíem deixar d’aplaudir, encara vam poder escoltar per segon cop la marxa del Divertimento de Bernstein.

No vull tancar aquesta crònica sense recordar un fet que demostra la compenetració dels joves músics: iniciat ja el darrer moviment de la simfonia de Mahler, es va trencar una de les cordes del violí del concertino. Aquest es va girar immediatament cap a la cadira de la tercera violí primer, amb qui va intercanviar el violí. El concertino va poder doncs continuar el concert, gairebé sense haver deixat de tocar en cap moment. Alhora, el segon primer violí va treure d’una de les seves butxaques una corda de recanvi. La violinista, ara sense instrument, va sortir a canviar la corda i a afinar l’instrument, reincorporant-se a temps per la propina i el bis. En acabar la simfonia, Manel Valdivieso li va dirigir unes paraules d’ànim i d’agraïment. Grans tots aquests detalls que ens ensenyen el camí que sempre acompanya els grans moments orquestrals i de músic de conjunt: el que importa és el conjunt, no pas l’individu.

Bravo, JONC i bravo Valdivieso.


Josep Maria Rebés
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet