Cerca de crítiques

Enquesta

El Quartet Casals broda Beethoven

4/6/2018 |

 

Programa: Quartet Casals

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El Quartet Casals ha finalitzat aquest mes de maig la interpretació de la integral dels quartets de Beethoven a L’Auditori. Els dos primers concerts —que havien de ser tres— van ser a l’octubre, i ara han fet els quatre restants. No és cap sorpresa afirmar que el quartet, que ja té vint anys de trajectòria a l’esquena, és la formació cambrística pionera a casa nostra. El nivell que ha assolit és absolutament majúscul, ja es pot posar de costat amb els millors quartets del món; la prova n’és que els seus concerts sempre aixequen ovacions abrandades per part del públic.

Al llarg d’aquests quatre concerts hem pogut sentir dos dels quartets Razumovsky, tres dels op. 18 –els primers que Beethoven va escriure, encara amb un llenguatge clàssic– i també tres quartets de l’últim període, els op. 127, 130 i 131. A més a més, a cada concert, al costat de Beethoven, el Quartet Casals ha interpretat una peça d’algun compositor contemporani, totes elles encarregades amb motiu de la celebració del vintè aniversari del Quartet Casals. Potser el més destacable seria el quartet anomenat Quasals, de Mauricio Sotelo, construït a partir de frases del Quartet núm.14, op. 131 de Beethoven.

El viatge, la immersió que hem fet en l’univers beethovenià de la mà del Quartet Casals ha estat total i ens ha sotragat profundament l’ànima, tant pel geni del compositor com per la qualitat dels intèrprets. Els quartets de Beethoven es consideren el cim de la música de cambra, ja que per la seva quantitat i extensió, conformen un fris que mostra l’evolució d’estils, des dels op. 18 fins a l’op. 131, i també el nervi i l’angoixa tothora presents en el compositor de Bonn.

La música de cambra és un dels gèneres més difícils de la música clàssica perquè, com diu Jonathan Brown, requereix que tots els instrumentistes respirin alhora. El Quartet Casals, després de vint anys de treball, podem afirmar sense dubtar que ha assolit aquesta respiració conjunta, fins i tot literalment parlant. Cada vegada que Vera Martínez o Abel Tomàs, com a primer violí, feien una inspiració profunda i sonora per marcar l’inici de la peça, ens adonàvem que tots quatre anaven a l’una i formaven part d’un tot.

Abel Tomàs, amb una manera de tocar més juganera, amb unes passades d’arc més en staccato i un so més difuminat, va ser el primer violí en els quartets de la primera època de Beethoven, els de factura clàssica, més acostats a Haydn. Per als quartets tardans, els d’estructura més complexa i d’estil romàntic, Vera Martínez es va posar al capdavant de la formació, amb el seu so més incisiu i a vegades un punt agressiu i tot. El violoncel d’Arnau Tomàs sempre hi va fer un contrapunt perfecte, ni massa destacat ni massa discret. La viola de Jonathan Brown es feia notar només quan tenia passatges en què abordava la melodia; en la resta s’adaptava a les directrius del primer violí.

Vam notar molt clarament l’evolució dels quartets entre els primers i els darrers, no tan sols per l’escriptura, sinó pel so i la interpretació que en van fer el Quartet Casals. Així, la llum i la claror diàfana dels quartets op. 18 contrastava amb la foscor i l’angoixa dels darrers, especialment de l’op. 131, en què van saber crear un univers hipnòtic al llarg dels set moviments que té, amb una culminació en un Allegro especialment angoixant i agressiu. També s’ha de fer menció de la interpretació de la Gran Fuga, op. 133, darrer moviment del Quartet op. 130, en què cada veu de la fuga se sentia de manera nítida i autònoma. En aquell moment semblava com si el quartet s’hagués desmembrat i va causar sensació de vertigen, l’angoixa tan característica de Beethoven.

L’univers cambrístic beethovenià és immens, incommensurable, i segurament per això el Quartet Casals no l’ha abordat fins que no ha tingut vint anys d’experiència a l’esquena. Amb tot el seu art i la seva tècnica han aconseguit que aquestes peces, endimoniadament difícils, semblin fins i tot fàcils, perquè la manera que tenen de tocar és aparentment senzilla i desafectada, i perquè només cal observar-los mentre toquen: es miren constantment els uns als altres amb la complicitat de saber que s’ho poden dir tot sense fer servir les paraules. Beethoven i Casals, punt i a part.

Elsa Álvarez Forges
Núvol