ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

John Adams, per fi a Barcelona

28/5/2018 |

 

Programa: ‘John Adams'

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

 

La música de John Adams ha sonat de forma massa escassa a casa nostra, una circumstància lamentable tractant-se d’un dels compositors majúsculs de les últimes dècades. El termeminimalista amb què sovint encara se’l defineix és, a aquestes altures de la seva evolució creativa, fruit d’una capacitat analítica mínima, qui sap si amb una voluntat, conscient o inconscient, de menysteniment, alimentada també en alguns cercles de la intel·liguèntsia musical d’aquesta banda de l’oceà per una prevenció pueril contra tot allò que fa tuf demade in USA.

És indubtable que les millors partitures d’Adams beuen tant de les lliçons del minimalisme com d’alguns elements associats a la música del seu país: estructures repetitives, imparable impuls rítmic, evocació de paisatges sonors d’inusitada amplitud, capacitat d’assimilar sense escarafalls tant la gran tradició clàssica occidental com la música popular actual. A tot plegat, el compositor de Nixon in China afegeix un notable sentit de l’estructura i una voluntat expressiva que l’allunya de les troballes més abstractes (i no per això menys fascinants) del minimalisme dels anys 60 i 70. Cal agrair, doncs, al Palau de la Música per haver convidat per fi John Adams, en la doble faceta de compositor i director, encara que sigui per celebrar un any tard el seu 70è aniversari.

El programa per força només podia oferir un tast fragmentari de la producció d’Adams, presidida per una de les seves primeres obres mestres, Harmonium (1980), simfonia coral a partir de poemes de John Donne i Emily Dickinson. Les onades sonores de Negative lovedeixen pas a un nocturn d’hipnòtica bellesa, Because I could not stop for death, que va trobar amb la màxima concentració les veus combinades de l’Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Cambra del Palau. Una espectacular progressió condueix a Wild nights, aclaparador esclat d’energia que posa al límit les veus, per tessitura i pel brogit orquestral, repte superat amb empenta pel cor, tot i pagar el preu d’un lògic desgast en les apaivagades frases finals, després de l’ondulant Rowing in Eden. En un atapeït escenari, l’OBC va complir de forma notable sota el gest funcional d’Adams.

L’impacte d’Harmonium va posar fins a cert punt en un altre context la primera part del concert, tot i que la fanfara que és Short ride in a fast machine (1986) va complir sense problemes la seva funció d’introducció brillant. Absolute jest (2012) neix de la fascinació d’Adams pels últims quartets de corda de Beethoven, alguns fragments dels quals incorpora a l’obra. Tres d’aquests préstecs van ser presentats de forma pedagògica pel Quartet Attacca, formació que va exercir de solista amb l’ajuda d’una amplificació que permetia seguir el joc dialèctic amb la massa orquestral, de nou una notable OBC. Els referents beethovenians també inclouen, entre altres, les simfonies Quarta, Setena o Novena, tots refractats pel calidoscopi sonor d’Adams en una broma que, tot i l’enginy del compositor, s’allargassa un xic massa. En tot cas, un concert esplèndid i necessari. Ara només cal esperar que el Liceu programi alguna òpera de John Adams.


Xavier Cester
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de