Cerca de crítiques

Enquesta

La bellesa cambrística dels Khachatryan

15/5/2018 |

 

Programa: Sergey i Lusine Khachatryan

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Els germans Sergey i Lusine Khachatryan, que ja havíem pogut sentir interpretant les sonates per a violí de Brahms, ara han tornat al Palau de la Música per oferir-nos novament tota la seva sensibilitat i bellesa. Sergey és un dels millors violinistes de l’escena actual, un artista amb un so especialment dolç, nítid i amarat de bellesa. Els dos germans van oferir un programa eclèctic integrat per peces de Mozart, Prokófiev i Franck, amb un resultat extraordinari.

La Sonata per a violí i piano K. 454, de Mozart, és una peça de l’època de maduresa del compositor, plena del seu esperit alegre i optimista, que els germans Khachatryan van interpretar amb un grau màxim de compenetració. El violí de Sergey en tot moment va sonar polit i contingut, però amb gran intensitat expressiva. Lusine, anomenada la poetessa del piano, va fer honor a aquest sobrenom, ja que la delicadesa que desprèn el seu so és incomparable. Va ser un Mozart molt intimista.

Prokófiev és un univers ben diferent. La Sonata per a violí i piano núm. 2 és una obra que data de 1943, malgrat que està escrita en un llenguatge clàssic. Originalment composta per a flauta, el mateix autor en va fer la versió per a violí, que va estrenar David Óistrakh el 1944. Tota la mesura i la contenció que Sergey havia mostrat en Mozart, aquí va desaparèixer. Malgrat la factura clàssica de l’obra, és plena de frases trencades i de passatges de gran intensitat acústica, i tot i això, els germans Khachatryan es van escoltar l’un a l’altre en tot moment. Es feien brillar mútuament en un estricte pla d’igualtat. Mai el so del piano va eclipsar el violí ni viceversa. Una característica dels germans Khachatryan és l’estil elegant i refinat. L’execució que van fer de la sonata de Prokófiev va estar plena de passió i de temperament, amb un clar contrast entre l’Scherzo i l’Andante, però mai no van ser arrauxats i sense control. Sergey té una tècnica perfecta que li permet extreure un so ple i a la corda del seu Guarnieri, sense que mai no soni brut.

A la segona part hi havia la sonata que donava títol al concert: la Sonata per a violí i piano en la major, de Franck. Es tracta d’un dels cims de la cambra francesa —tot i que Frank va néixer a Bèlgica—, una peça plena d’un lirisme desbordant. Sergey va desplegar un so delicat però potent. Segons com, el lirisme de Franck podria permetre que el violí passés al sentimentalisme, i Sergey sempre va exhibir un estil senzill, diàfan i ple de bellesa. És extremadament difícil tocar el violí tan bé que la música flueixi amb naturalitat i no hi hagi res a destacar. Lusine novament va desplegar la seva bellesa cristal·lina, que tan bé casa amb el violí de Sergey.

En acabar, el discretíssim Sergey, que ha après a parlar el castellà perquè segons va dir ell mateix la seva dona és espanyola, ens va obsequiar amb la Nana de Falla, novament plena de sensibilitat i bellesa. Sens dubte, els germans Khachatryan formen un duo primera espasa en la música de cambra que val la pena seguir.

Elsa Álvarez Forges
Núvol