Cerca de crítiques

Enquesta

Igor Levit triomfa amb Beethoven

9/5/2018 |

 

Programa: Igor Levit

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La literatura pianística de Beethoven sempre és una empresa de gran envergadura. Així i tot, Igor Levit va proposar-se la fita d’interpretar-ne dues de les sonates més difícils i, a més, les endimoniades Variacions Diabelli. El resultat fou immens, un Levit inspirat que va oferir un Beethoven ombrívol i apassionat que va captivar el públic del Palau de la Música.

Igor Levit és un jove de trenta anys nascut a Rússia i criat a Alemanya, d’aspecte curiós i enigmàtic, dotat indubtablement d’una gran personalitat. L’inici del concert, amb la Sonata núm. 13, op. 27/1 va ser impactant per un so fosc, tancat, reclòs, que ens portava el Beethoven més ombrívol i turmentat. Levit té un gran control sobre el temps, mai no deixa que el ritme se li escapi, i quan fa un ritardando o un rubato, ho fa amb tota la intenció. És a dir, control no vol dir que toqui al dictat rígid del metrònom. Malgrat aquest domini, no va poder evitar que en els passatges més ràpids les notes es confonguessin i no sonessin nítides.

L’eclosió es va produir en l’Adagio sostenuto de la sonata Clar de lluna, en què Levit va aconseguir la quadratura del cercle. Malgrat tocar-lo sense cap matís d’intensitat, va saber-li donar una gran expressivitat, com una brisa hipnòtica que subjugava. Aquí la faceta ombrívola de Levit va es va aliar amb el Beethoven més obscur. L’Allegretto central, en canvi, va resultar un pèl monòton, amb manca de tremp. Però el Presto agitato va tornar a ser revelador, Levit va superar-se tècnicament i aquí sí que les notes ràpides van sonar netes. No podia ser d’altra manera, en un moviment caracteritzat indefectiblement per una espiral vertiginosa de notes a gran velocitat.

Després d’una primera part tan potent, a la segona venien les Variacions Diabelli, op. 120, un conjunt de trenta-tres variacions sobre un vals d’Anton Diabelli, considerada una de les grans obres per a piano de la història. Cada variació és gairebé en si mateixa un món, i Beethoven ressegueix tots els estils, des del Barroc fins al Romanticisme. A vegades, la creativitat del geni de Bonn sobreïx tant que ja ni tan sols se sap on ha quedat el tema original de Diabelli.

Igor Levit va donar el millor de si mateix per interpretar una peça tan difícil, complexa i complicada com aquesta. Sempre de memòria, va encarar cada variació d’acord amb l’estil adient. Levit té una manera de tocar expansiva i un so majestàtic, que en aquesta segona part va ser brillant i diàfan, és a dir, menys o gens ombrívol, a diferència de la primera part. Sempre tendint a una velocitat ràpida, Levit ens va fer passejar per tot el microcosmos beethovenià, amb intensitat i molts contrastos.

Sens dubte, Igor Levit és un pianista de primera i un intèrpret idoni de Beethoven, per al qual sap trobar diferents intensitats. El jove introvertit, vestit de negre i amb tendència a corbar l’esquena, va vessar la passió i l’angoixa de Beethoven a través del seu art, marcat per un ritme constant i una sonoritat expansiva.

Elsa Álvarez Forges
Núvol