Cerca de crítiques

Enquesta

Construint un tenor líric

19/4/2018 |

 

Programa: Juan Diego Flórez

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El nou recital del tenor peruà Juan Diego Flórez al Palau de la Música Catalana ha suposat, en certa manera, un punt d’inflexió o la confirmació definitiva d’un canvi en la seva trajectòria. Indiscutible rei en la tessitura del tenor lleuger o di grazia durant els darrers 20 anys i digne hereu de la gran tradició belcantista que abraça, al segle XX, des del mític Tito Schipa fins a Alfredo Kraus, ja fa uns anys que Flórez explora nous horitzons vocals. Ara, per primera vegada, s’ha presentat al Palau amb un programa que sembla passar pàgina de l’etapa anterior per centrar-se, ja definitiva i exclusivament, en el repertori de tenor líric que el peruà pretén desenvolupar. Una aventura que obre interrogants. I si el concert de Barcelona serveix de referència de la possible trajectòria del Flórez líric, en aquest horitzó s’albiren llums i ombres.

Llums

L’element més remarcable del cant de Flórez ha estat, sempre, l’ortodòxia en el sentit més positiu del terme. Una ortodòxia radical, diria jo, pel que fa a la tècnica i a la línia de cant. Cap altre tenor, des de Carlo Bergonzi o Alfredo Kraus, ha assolit un grau d’estilització tècnica i expressiva com el tenor peruà, fet que, per si sol, el situa entre els grans de la història. La seva mecànica tècnica és plusquamperfecta i produïda amb una naturalitat fins i tot superior als referents esmentats, aconseguint que el gest més difícil sembli, per a ell, el més senzill del món. Un control de l’aire llegendari i una projecció homogènia a través d’una perfecta col·locació de la veu in maschera fan que, juntament amb una línia de cant expressiva en la seva sobrietat, inevitablement elegant, d’un abandonament romàntic instintiu, s’hagi convertit en l’apòstol del nou belcantisme.

El programa que va protagonitzar al Palau amb l’Orquestra de València, sota la sorollosa i aproximativa direcció de Riccardo Minasi, va passar per diverses propostes de programa abans d’arribar a la forma definitiva. En un primer moment es va plantejar l’opció d’un programa exclusivament mozartià, proposta que, finalment, es va reduir a dues àries del compositor de Salzburg. D’aquestes, la segona, “Si spande il sole in faccia”, d’Il re pastore, va demostrar quin gran mozartià podria ser Flórez si volgués. Però el tenor s’ha mostrat reticent a incorporar en el seu repertori obres com Mitridate, Don Giovanni o, sobretot, Cosí fan tutte, paper que, sense dubte, excel·liria. En aquest aspecte, sembla que l’ombra de Kraus és allargada. En aquesta pàgina, l’elegància en el fraseig i la solidesa i precisió de la coloratura, així com el dramatisme en l’exposició, van convertir l’ària d’aquesta òpera juvenil de Mozart en el primer gran moment de la nit. Com també van ser magnífics els dos fragments de la versió francesa d’Orfeo ed Euridice, de Gluck, un autor que s’adapta com un guant a la personalitat canora de Flórez, capaç d’integrar passió i elegància com cap altre.

Dins del repertori francès, però en unes coordenades expressives ben diferents, va oferir una sensacional versió d’”Ah! Fuyez douce imatge”, de Manon, de Massenet. El repertori romàntic francès també encaixa molt bé amb el caràcter i l’expressivitat de Flórez, qui, a més, té una magnífica pronunciació en aquesta llengua. Va ser una formidable interpretació, com ho va ser l’escena final de la Lucia donizettiana. Tot i que amb Edgardo, Flórez arriba als límits de les seves possibilitats tímbriques, la seva interpretació cal titllar-la, si això fos possible, de perfecta. Des d’un recitativo impecable i expressiu fins a un andante senzillament fabulós. Més enllà del tall de la cabaletta, imperdonable, si Flórez en aquesta escena no ens acaba d’emocionar com ho han fet altres cantants molt més imperfectes, és a causa de la relativa capacitat d’expansió del seu instrument que, en aquest repertori, limita inevitablement la seva capacitat expressiva. I és a partir d’aquí on la indiscutible lluminositat del seu cant es veu amenaçada per algunes ombres.

Ombres

“Dis Bildnis”, l’ària de Tamino de La flauta màgica, va obrir el concert i va revelar dues coses. Que el paper requereix una heroïcitat que Flórez no posseeix i que l’alemany no li escau tan bé com el francès. Entre que la veu encara estava escalfant-se i que la tessitura és molt central, aquesta primera intervenció va sonar opaca i d’escàs interès. No sembla que Tamino sigui un paper a incorporar al seu repertori.

Altra cosa és Werther, obra de la qual va interpretar “Pourquoi me réveiller”. És indiscutible la qualitat del fraseig, la facilitat en el joc de mitges veus i sfumature, així com la solvència en el registre agut. Hi ha una llarga tradició de tenors líric lleugers en aquest rol, com Kraus o Nicolai Gedda. Però en ambdós casos la veu posseïa molta més amplitud i expansió que la de Flórez. Per no dir que, en la resta del paper, Werther ha de lluitar contra una bateria de metalls ben difícil de traspassar per a una veu com la seva. Ha de ser dur acceptar que tens totes les qualitats per fer meravellosament un paper excepte una: la veu adequada.

I aquí arribem a una barrera que, per ara, ha estat inexpugnable per Flórez: Giuseppe Verdi. Ja fa anys que va llençar-se a interpretar Il duca de Rigoletto, i amb admirable i poc usual intel·ligència, ho va deixar córrer. En aquesta ocasió va oferir la cavatina “Questa o quella” i la gran ària del segon acte “Parmi, veder le lagrime” (per desgràcia, de nou sense cabaletta). No cal dir que la primera la va resoldre amb una facilitat insultant. Altra cosa és la segona, en la que, de nou, la manca d’un timbre eminentment líric es va trobar a faltar. Possiblement no es pot cantar amb més elegància, amb un legato i un arc de fraseig millors, però hi manca l’expansió lírica que commou, que emociona.

El final d’aquesta ària va ser la mostra fefaent de les llums i ombres de Flórez en aquest repertori. Va atacar les frases finals sense robar aire en cap moment, en una demostració de tècnica, condicions i seguretat impressionants, però el Si bemoll que corona l’ària, tot i estar ben emès, el va haver de tallar prematurament. No és habitual veure a Flórez en situacions incòmodes, però portar fins al límit les teves possibilitats comporta turbulències. Com més centre t’exigeix l’escriptura, més dificultosa és l’ascensió a l’agut.

Per acabar el concert ens va regalar una primícia: La traviata, òpera que debutarà pròximament. En aquest cas sí que va oferir l’escena sencera, cabaletta inclosa, i es va mostrar més sobrat que en l’exigent Rigoletto, però menys rigorós estilísticament, amb alguns finals de frase sorprenentment frívols. Potser forma part d’una certa concepció del personatge o potser és que, arribat a aquest punt, el tenor s’havia contagiat del fervor d’un públic que l’adora, i amb tota la raó del món. Als divos, com ell, cal adorar-los!

PS: Les propines made in Florez comencen a ser un fenomen en sí mateixes. Ja és un clàssic veure’l guitarra en mà i al públic li encanta. I és normal, ja que canta les cançons populars amb una gràcia i naturalitat indiscutibles. Ara, però, sembla haver donat un pas de rosca. Abans, cançons com La flor de la canela, les cantava amb rigor i aconseguia emocionar per la seva identificació amb elles. Darrerament té tendència a interrompre les cançons amb gagshumorístics, fet que deriva més en una mena de performance que en una estricta interpretació musical. Confesso que això, juntament amb la tendència in crescendo de xerrar amb el públic durant el recital, em provoca un cert distanciament. La veritable connexió amb Flórez no és quan fa un acudit, sinó quan canta com només ell sap fer-ho.

Antoni Colomer
Núvol