ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Dues grans veus a Barcelona: Terfel i Abdrazakov

9/4/2018 |

 

Programa: Terfel i Abdrazakov

Després de les exitoses funcions d’Andrea Chénier al Liceu, la vida lírica a Barcelona, que malgrat l’òpera de Giordano ens ofereix ben poques alegries, ha pogut gaudir el cap de setmana de la presència de dos pesos pesants del registre geu: el gal·lès Bryn Terfel i el rus Ildar Abdraakov. Aquest últim, en la pell del rol titular d’Attila, la novena òpera de Verdi i revestida de tots els tòpics de l’etapa risorgimental del compositor italià.

Ildar Abdrazakov

Abdrazakov és un baix eslau de manual, amb veu cavernosa, riquesa d’harmònics i sentit expressiu al servei del text i de la música. I un paper com Attila li va com anell al dit: segurament, i amb perdó de Zacharia (Nabucco) i Silva (Ernani), és el primer gran paper de baix verdià. I un dels més exigents.. Abdrazakov és un cantant de mitjans sobrats, de presència majestàtica i de carisma inqüestionable. Va estar ben acotxat per un elenc extraordionari (Anna Pirozzi com a Odabella i Josep Bros com a Foresto), ben dirigit per la batuta de Speranza Scapucci. I va demostrar que hi ha òperes que, quan el protagonista és un fora de sèrie, justifiquen la seva programació tot i la distància que ens en separa: Attila, tot i les bondats pròpies del Verdi “di galere”, és un títol tan sols defensable si al capdavant hi ha un cantant de talent desbordant. I aquest és el cas d’Abdrazakov, tot i la bona sort que vam tenir amb la resta dels intèrprets i de la salut notable de cor i orquestra titulars del Liceu.

Bryn Terfel

Bryn Terfel es retrobava amb el públic de Barcelona després de 17 anys d’absència d’ençà d’aquell memorable recital al Liceu, el 2001. Des d’aleshores, el cantant gal·lès ha fet grans i variades coses: de baríton ha passat a abordar papers per a baix-baríton, amb assumpció inclosa del paper de Wotan de L’anell del Nibelung de Wagner. I el concert del Palau va permetre’ns escoltar l’adéu a Brünnhilde del final de Die Walküre, un passatge amb un Terfel erigit en artista de cap a peus, que no es limita a cantar (i bé) les notes, sinó que desplega un sentit expressiu a cada slí·laba i a cada frase. Certament, va ser en aquesta pàgina on es van notar alguns passatges amb la veu lleument gastada, però Terfel fa de la necessitat virtut i es fica el públic a la butxaca gràcies a una capacitat comunicativa que va molt més enllà del fet musical. I l’histrionisme de pàgines com les reservades a Falstaff (Verdi), Mefistofele (Boito), Boris Godunov (Mussorgski) o al bon Tevye (The fiedler on the roof) és la mesura justa d’aquest cantant, acotxat i mimat en tot moment per la, d’altra banda, poc imaginativa batuta de Gareth Jones davant de l’Orquestra Gulbenkian i del Cor Jove i l’Orfeó Català.


Jaume Radigales
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de