Cerca de crítiques

Enquesta

La Philharmonia i Redkin, dos valors segurs per al Romanticisme

18/3/2018 |

 

Programa: Philharmonia Orchestra

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Aquesta setmana ha començat musicalment amb un plat fort: la Philharmonia Orchestra, dirigida per Karl-Heinz Steffens, que va interpretar a l’Auditori un programa eminentment romàntic amb obres de Mendelssohn, Chopin i Beethoven. En el concert núm. 1 de Chopin l’orquestra va acompanyar el jove pianista Sergei Redkin. El resultat va ser del tot satisfactori, amb una Heroica impressionant que va fer les delícies del públic més exigent.

Els tres autors del programa pertanyen al primer Romanticisme musical, aquell en què la passió aflora plena d’intensitat, però sempre brandant l’estendard de la bellesa apol·línia. La interpretació de l’obertura Les Hèbrides va ser una carta de presentació inigualable de la Philharmonia. Dotada d’una corda absolutament brillant, executava cada frase amb un lirisme que semblava que la música estava en suspensió. Steffens va saber graduar molt bé la intensitat creixent de la peça, apujant-la suaument fins a l’esclat final.

A la segona peça, el Concert núm. 1 de Chopin, és on va aparèixer el joveníssim pianista rus Sergei Redkin, un noi alt i molt esprimatxat amb una expressió que destil·lava honestedat i innocència. La seva manera de tocar anava d’acord amb la complexió física, té un estil molt delicat, marcat per una gran sensibilitat, però li va faltar una mica de potència, d’amplitud de so. Massa vegades no aconseguia sobresortir de l’orquestra, i en el segon moviment, quan podia lluir-se més, la melodia del fagot, en una execució molt millorable, incomprensiblement va passar per damunt del piano. En comptes d’un diàleg va semblar una competició. Redkin va mostrar que és un pianista de molt de nivell, amb un legato exquisit i una gran capacitat per la bellesa, tot i que li falta potència. Ara bé, la Philharmonia no es va mostrar prou competent, ni gens clement amb Redkin.

L’Heroica de Beethoven, en canvi, sí que va ser una fita assolida amb nota per part de la Philharmonia. La colossal tercera simfonia, que entronca directament amb el ballet Les criatures de Prometeu, torna a fer referència a l’heroi mitològic que va robar el foc als déus per donar-lo als homes i els va alliberar de la ignorància. En aquesta simfonia és on hi ha continguda la cèlebre marxa fúnebre, posada com a moviment lent, i que la Philharmonia Orchestra va interpretar amb solemnitat i cerimònia, però també amb una lleugeresa i un lirisme que gairebé feien levitar. La marxa fúnebre va donar pas a l’Scherzo, de caràcter molt animat, executat amb gran precisió i unes trompes que no van fallar en cap moment. La corda, com en tot el concert, va sonar amb una brillantor poc corrent. Steffens es va mostrar com un gran coneixedor d’aquesta simfonia, cosa que es va notar en una execució totalment nítida de cada frase i un so de l’orquestra generós però recollit, sense cap nota ni cap instrument fora de lloc.

La secció de corda de la Philharmonia va destacar de manera molt especial, i aquest element va ser òptim per al programa proposat. No és possible entendre Mendelssohn ni Beethoven sense una corda brillant i poderosa com la de la Philharmonia. Com a bis, la corda va tornar a ser protagonista amb la interpretació del Vals trist de Sibelius. Encara que sota l’esmorteïment de la sordina, novament vam poder levitar amb una peça marcada per la melangia i la nostàlgia.

Elsa Álvarez Forges
Núvol