ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Carlos Mena brilla amb llum pròpia a L'Auditori

6/3/2018 |

 

Programa: Carlos Mana

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

L’esclat del ressorgiment humanístic és el títol que duia l’últim concert de la temporada d’antiga de L’Auditori. El protagonista gairebé absolut en va ser el contratenor Carlos Mena, que acompanyat de l’Ensemble Bach zum Mitsingen i els solistes de la Beca Bach, van interpretar un programa dedicat a la música religiosa de Bach, Pergolesi i Caldara. El resultat va ser un xic desigual, però Mena es va reivindicar com un cantant esplèndid i capaç de deixar empremta en el públic més exigent.

Carlos Mena

Un dels atractius del programa proposat era que contenia transcripcions de Bach de dues obres d’altres compositors: de Pergolesi i de Caldara. El concert va començar amb el Salve Regina de Pergolesi, interpretat per Carlos Mena, acompanyat per una formació instrumental reduïda a un músic per corda (cinc en total). Aquesta sobrietat extrema, al costat de la puresa vocal de Mena, va produir una sensació d’altíssima espiritualitat. Carlos Mena va exhibir una línia de cant plena de bellesa, incisiva i de gran profunditat per al repertori religiós. A més a més, va haver-hi una compenetració absoluta amb els instruments. El concert havia començat amb un plat fort.

A partir de la segona peça van aparèixer els solistes de la Beca Bach, un grup de setze cantants que cal dir que no assagen regularment com a conjunt, i això es nota. El Psalm 51, BWV 1083, és la transcripció que Bach va fer del famós Stabat Mater de Pergolesi, mantenint-ne la música però amb lletra del psalm 51. La interpretació que en vam poder sentir va ser retallada, tal com s’anunciava al programa de mà, però també amb un canvi de distribució de solistes. Igual que Pergolesi, Bach manté soprano i contralt com a solistes vocals, però en aquest cas es va optar per quatre solistes, soprano, contralt, tenor i baix, procedents del cor. El resultat va sonar estrany, a banda que l’Amen va patir una retallada incomprensible. Bach n’havia escrit una repetició en mode major, a continuació de l’exposició, que en aquest concert no vam sentir i que dóna el toc d’originalitat que distingeix la peça de Bach de la de Pergolesi.

Els solistes vocals, com a conjunt, van sonar dispersos, amb poca harmonia interna. Segons com, les veus sonaven un punt blanques, amb manca de projecció. Però cal remarcar que en el Crucifixus a 16 voci de Caldara, peça que va cloure la primera part del concert, van assolir una gran comunió espiritual que van transmetre al públic.

La segona part va ser dedicada exclusivament a Bach, amb la Cantata BWV 170 i el Motet BWV 225. En la cantata, Carlos Mena va tornar a lluir la seva veu cristal·lina i del tot homogènia, tot i que va semblar com si no tingués l’obra prou ben estudiada, ja que va tenir algun problema per acabar les frases amb comoditat abans de respirar. Així i tot, va ser un goig poder-lo sentir.

El motet que va cloure el concert, a càrrec dels solistes vocals i instrumentals, va tornar a deixar entreveure les mancances d’ambdues formacions. El cor sonava confús, no es distingien prou bé les quatre seccions vocals, i els violins van tenir alguns problemes d’afinació. Un programa ambiciós com el que van presentar necessita una compenetració molt intensa entre instruments i veus. Però no podem deixar d’agrair a l’Ensemble Bach zum Mitsingen i al seu director, Pau Jorquera, l’esforç encomiable de dur-nos un programa tan exigent, amb un resultat més que notable.


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de