ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El món sonor d'Alvin Lucier

8/2/2018 |

 

Programa: Funktion, Frames Percussion i Stéphane Garin

Lloc i dia:Fundació Antoni Tàpies

Sampler Sèries es va desplaçar a la Fundació Tàpies i al MACBA per fer un recorregut en dues sessions per l’obra d’Alvin Lucier, amb la participació de Funktion, Frames Percussion i Stéphane Garin.

En el programa de mà d’aquest doble monogràfic d’obres d’Alvin Lucier, Arnau Horta parla, molt encertadament, de la vida secreta dels sons. Les nou obres escollides eren una àmplia representació de les diferents formes amb què Lucier ens endinsa en aquesta vida secreta per explorar els sons que es produeixen, dins dels sons mateixos, per mitjà de fenòmens de ressonància, interferència i reflexió.

És curiós notar que tota la tradició tonal es basteix precisament a partir d’aquests fenòmens, especialment la ressonància, que dóna lloc als modes i a les escales; i la interferència, que és l’origen dels conceptes de consonància i dissonància – i per tant de l’harmonia. Quan dos tons molt propers sonen simultàniament es produeixen uns batecs audibles, tant més ràpids com més similars siguin entre ells els tons. Els acords que generen pocs batecs els anomenem consonants, i els altres dissonants. Tot i que les consideracions estètiques de Pitàgores van associar als intervals amb batecs més ràpids una connotació negativa, poc a poc la dissonància s’ha anat fent un lloc en la paleta sonora dels compositors fins arribar a la completa emancipació formulada per Schönberg. Però alguns autors com Lucier han anat més enllà, fins a concedir el protagonisme absolut a aquestes impureses dels sons, convertint-les en els elements estructuradors de les seves obres. El resultat és una experiència única i reveladora, que mostra una nova manera de percebre el so.

El primer dels concerts va tenir lloc a la Fundació Antoni Tàpies, amb la participació de membres de Funktion (Miguel Colom, Elena Rey, Jonathan Brown i Erica Wise) i de Frames Percussion (Ferran Carceller, Rubén M. Orio, Feliu Ribera i Miquel Vich). La primera peça interpretada, Group Tapper, ja era una declaració d’intencions: els músics de Funktion van accedir a la sala des d’una galeria superior mentre percudien els seus instruments de corda de totes les formes possibles, introduint, juntament a l’exploració de les possibilitats sonores dels instruments, un altre element central en l’obra de Lucier: l’espai. I és que les característiques de la sala on s’interpreten incideixen directament en el resultat de les obres, que per tant seran cada cop noves. A Music for Gamelan Instruments, Microphones, Amplifiers and Loudspeakers, per exemple, els intèrprets sostenien uns bols que ressonaven amb el so d’uns altaveus, que a la vegada provenia d’uns micròfons situats a dins dels bols i que en captaven la ressonància. Acostant o allunyant els bols del micròfon els músics podien intervenir en aquests procés de retroalimentació, que també es veia afectat per la disposició dels altaveus i per la geometria de la sala, la qual potenciava algunes freqüències i n’esmorteïa d’altres. Encara més evident era la influència de l’espai en l’última peça del programa, la primerenca Vespers, en la que un grup d’intèrprets amb els ulls embenats i situats en punts aleatoris de la sala s’havien de trobar amb l’ajut de dispositius d’ecolocalització (petits aparells que emeten clics a una velocitat regulable). El doble interès de l’obra es troba en el joc de ritmes que es crea entre les diferents pulsacions que s’emeten simultàniament a diferents velocitats i, sobretot, en la reverberació que es produeix al reflectir-se el so en les parets de la sala i en els subtils canvis que s’hi produeixen quan els músics es mouen. Al principi és probable que sigui el joc rítmic el que capti la nostra atenció, però quan prenem consciència de la reverberació entrem dins del so, a través del qual podem visualitzar la sala com faria un ratpenat.

L’espai també jugava un paper en el segon dels concerts, realitzat a l’auditori del MACBA com a prèvia a la projecció del documental No Ideas But In Things – The composer Alvin Lucier, dirigit per Viola Rusche i Hauke Harder. Les dues peces, interpretades en solitari pel percussionista Stéphane Garin, exploraven l’efecte de la ressonància. A Opera with Objects el músic fa picar dos llapis entre si, com si fossin dues baquetes, i els posa en contacte amb diversos objectes quotidians (capses i recipients diversos) per utilitzar-los com a caixa de ressonància, de manera que el tipus d’objecte, la zona de contacte i la pressió determinen la qualitat del so final. La segona obra, Silver Streetcar for the Orchestra, consistia a fer sonar ininterrompudament un triangle. De nou, la percepció de l’espectador pateix una evolució: al principi domina el so percussiu i discret dels atacs, però de seguida prenem consciència del so continu que produeix el triangle, que vibra lliurement entre cop i cop. Dins d’aquest so continu n’apareixen d’altres, els seus harmònics, alguns dels quals són amplificats per les ressonàncies naturals de la sala, i que l’intèrpret pot modular ajustant la posició i la intensitat dels cops. Però no es tracta només de mostrar-nos la riquesa interna dels sons i els matisos que se’n poden extreure, Lucier també ens vol fer qüestionar la forma en què percebem el so. Com a oients modèlics que som, al principi intentem escoltar amb la màxima concentració, però la repetició insistent d’un mateix so o patró (ja siguin els clics dels ecolocalitzadors, les ressonàncies dels bols o el repic dels llapis i el triangle) acaba per fer-nos baixar la guàrdia i aleshores comencen a passar coses interessants. El nostre cervell no tolera la repetició i hi acaba sobreposant patrons rítmics o melòdics (en podeu fer la prova escoltant un rellotge: el mecanisme sempre fa el mateix so, però el en passar pel filtre del nostre sistema nerviós el tic-tic s’acabarà convertint en tic-tac) que seran diferents per a cada espectador segons la seva forma d’escoltar. Per si no en tinguéssim prou, la percepció visual també era posada a prova ja que, per la ressonància de la sala, en les dues obres es produïa un efecte addicional, la deslocalització del so, que en certs moments semblava provenir d’un lloc diferent del que els ulls ens mostraven.

Tornant al concert de la Fundació Tàpies, els batecs van protagonitzar les dues peces restants, Disappearances i Still and Moving Lines of Silence in Families of Hyperbolas, part II. A la primera d’elles, per a quartet de cordes, els sons continus dels quatre instruments interferien produint batecs. La partitura juga amb l’evolució d’aquests batecs, que apareixen, desapareixen i canvien de velocitat a mida que els músics s’allunyen de l’unissò inicial o hi retornen. A la segona, dos violins feien interferir el seu so amb un to fixe que emetia un sintetitzador a través de dos altaveus. Les ones sinusoïdals del sintetitzador interfereixen de tal manera que a la sala s’hi creen regions on la intensitat del so és més alta i altres on quasi desapareix, alternades en forma d’una família d’hipèrboles. Dit d’una altra manera, es formen uns batecs que es troben escampats per l’espai i que percebem a mida que ens movem per la sala i creuem unes corbes hiperbòliques definides per les interferències. Quan al so dels altaveus s’hi afegeixen els violins tocant tons molt similars, es produïen els mateixos tipus de batecs que sentíem a Disappearances. I aquestes són les línies de silenci del títol, en moviment (moving) les que resultaven de la interferència entre els sons dels violins i el sintetitzador i que es podien escoltar sense moure’s; i quietes (still) les que sorgien de la interferència entre les ones sinusoïdals dels altaveus i que només es podien percebre amb el moviment del propi oient.

Alvin Lucier exigeix la implicació de l’espectador, que ha d’acceptar un rol actiu, però també dels intèrprets, que han de mantenir una gran concentració en obres molt llargues i en les que sovint han de prendre decisions creatives durant la pròpia interpretació. Stéphane Garin i els membres de Funktion i Frames Percussion van fer una feina magnífica, submergint-nos en aquest món sonor sempre present però ocult, i que Lucier sap posar de relleu fent-nos replantejar la nostra percepció sonora.


Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de