ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Quan la música és Música

14/1/2018 |

 

Programa: Recital d'Anne Sofie von Otter

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Si us hi heu trobat algun cop, identificareu la sensació que em va envair dimarts passat al recital al Palau de la Música Catalana d’Anne Sofie von Otter i Kristian Bezuidenhout: encara al primer grup de cançons em vaig adonar que allò que estaven fent damunt de l’escenari era Música. De música se’n fa sempre; de vegades millor, de vegades pitjor, de vegades brillantment, però aquesta sensació d’estar escoltant Música, amb tota la seva puresa, gairebé transcendint els intèrprets, no és gens habitual. Si no us hi heu trobat i no he aconseguit explicar-me, disculpeu-me la incapacitat per posar-ho amb d’altres paraules, si us plau.

Anne Sofie von Otter|Foto: Mats Backer

El recital obria el Cicle Grans Veus, i era el retorn d’Anne Sofie von Otteral Palau de la Música Catalana després d’una llarguíssima absència; Kristian Bezuidenhout, en canvi, hi havia actuat fa només uns mesos. Presentaven un programa breu, amb obres de Mozart, Haydn, Schubert i el compositor suec Adolf Fredrik Lindblad, pràcticament coetani de Schubert (tot i que cinquanta anys més longeu).

El programa estava, en línies generals, mot ben triat per la mezzosoprano; el pas del temps deixa empremta en les veus com la deixa en els rostres, però això no significa necessàriament que la bellesa s’esvaeixi, potser només es transforma. Anne Sofie von Otter ja no llueix una veu impecable, els extrems s’han ressentit, i cap al final del concert s’hi apreciava el cansament, però conserva la classe, la manera de dir, la musicalitat, la naturalitat… La cantant, a més, es prou intel·ligent com per triar obres que li escaiguin a la seva veu actual de manera que continua sent un plaer escoltar-la. Per la seva banda, el so de Bezuidenhout (tocant un fortepiano del qual, per pura curiositat, a molts ens hagués agradat trobar alguna dada al programa de mà) és clar, precís i sensible, la parella perfecta per a la veu de la seva companya en les obres que van compartir i un luxe en les peces que va oferir en solitari a mode d’interludi.

Mozart va escriure pocs Lieder i certament no és la part de la seva obra més difosa, però cal parar atenció a tot el que va sortir de la seva ploma, no fos cas que ens trobéssim amb una obra mestra com Abendempfindung. I sí, va ser amb els seus quatre Lieder que obrien el recital que vaig sentir la Música, així que potser no cal afegir-hi res més. No va ser cap miratge, perquè les dues peces per a piano de Schubert que van seguir, l’Allegretto en do menor, D. 915 i l’Adagio en sol major, D. 178 (compostes la primera a la mateixa època que Winterreise i la segona poc després de Gretchen am Spinnrade), van ser igualment precioses. De Haydn vam escoltar una cantata, Arianna a Naxos, estructurada en quatre parts; la veu de Von Otter ja estava perfectament assentada i la cantant va oferir una estupenda interpretació, el millor de la nit.

A la segona part deixàvem enrere el Classicisme per endinsar-nos en el Romanticisme; era el moment de descobrir la música de Lindblad (i de fer una nota mental: recuperar-ne la segona cançó, Svanvits sång, que bonica!) abans de tornar a la de Schubert, començant amb la Romança de Rosamunde. Fent una mica de trampes, podríem dir que és l’únic Lied orquestral del compositor, ja que és part de la música d’escena que va escriure per a l’obra Rosamunde, princesa de Xipre; la peça es va emancipar aviat i avui és habitual al repertori liederístic. Anant al que interessa, el recital, la interpretació de Von Otter va ser sentida  i ajustada, com ho va ser també la de la darrera cançó de Mignon, So lasst mich scheinen. En canvi, Die Sterne va ser un dels comptadíssims punts febles del concert (tan comptats que van ser exactament dos); la cantant no va arribar a mostrar la varietat de matisos que demana un Lied estròfic tan llarg. L’altre punt feble, ja que hi som, va ser Im Walde, un Lied poderós que exigeix una veu extremadament flexible i en plena forma.

Peccata minuta, en qualsevol cas, en el conjunt del programa. Quedem-nos, molt millor, amb Der Winterabend, amb un magnífic Bezuidenhout; Von Otter ja havia tingut la delicadesa, tot just després que el pianista ens tornés a enlluernar amb el darrer “interludi” del concert, l’andante de la Sonata D. 568, de demanar-nos que paréssim atenció a la part de piano d’aquest Lied i d’Im Walde. El concert va acabar amb dues propines: una cançó més de Schubert, An Silvia, i un altre viatge a Suècia que m’haureu de perdonar que no us pugui concretar més.

Per acabar, un detall del programa de mà: en obrir la coberta, i sota els noms dels músics, uns preciosos versos de Narcís Comadira, el poeta convidat de la temporada al Palau.

 


Sílvia Pujalte
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet