ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Mario “Dulcamara” Gas

11/1/2018 |

 

Programa: 'L'elisir d'amore', de Gaetano Donizetti

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Des de la seva estrena, un vespre de maig de 1832 al Teatro della Canobbiana de Milà, L’elisir d’amore no ha desaparegut mai de les programacions dels més importants teatres del món, a diferència d’altres títols de Donizetti, com Anna Bolena, Maria Stuarda o Lucia di Lammermoor, avui molt valorats però que, durant molts anys del segle XX, van desaparèixer dels escenaris, víctimes del pas del temps i de la tirania de les modes.

L'elisir d'amore de Mario Gas, amb Jessica Pratt|Foto: Antoni Bofill

En canvi, L’elisir d’amore resisteix impertèrrit aquest pas del temps i, en cada reposició mínimament inspirada, aconsegueix, encara avui, seduir i emocionar gràcies a les expansions sentimentals de Nemorino, al verb irresistible d’un pocavergonya com Dulcamara, a la volubilitat d’Adina o a la fatxenderia del sargent Belcore. Tot això, una vegada més, es posa de manifest en l’enèsima reposició de la producció de Mario Gas, que situa la trama en la Roma de la postguerra italiana. Tota la crítica barcelonina ha elogiat la vigència i frescor d’aquesta producció, però jo diria que aquesta vigència i aquesta frescor, en realitat i principalment, resideix en la música de Donizetti i el llibret de Romani i la combinació alquimística que aquests aconsegueixen entre el romanticisme de Nemorino i la gran tradició de l’opera buffa.

La producció de Gas, certament, és un marc adequat que permet l’exhibició de tot aquest aparell teatral magníficament cuinat pels seus creadors. I ho és, especialment, perquè Gas coneix a fons els secrets de l’òpera buffa i sap quines tecles tocar per aixecar un espectacle en aquesta ocasió especialment gris pel que fa al nivell musical i vocal, i gràcies a una mena d’encanteri que faria enrojolar Dulcamara, fer que el públic surti del Liceu amb un somriure als llavis i creient que ha vist un espectacle molt millor que el que, veritablement, ha vist.

De la proposta de Gas funcionen admirablement els dos finals d’acte (especialment el del segon, gràcies al recurs de la repetició), l’inici costumista del segon i l’escena de Nemorino i les noies del poble. La resta de la proposta és absolutament convencional i amb el temps, certs detalls de direcció escènica s’han anat difuminant en excés.

A més, en aquesta ocasió, el cast no ha ajudat. Aquesta mateixa producció ha vist passar a Villazón en el seu millor moment o a Javier Camarena com a Nemorino de luxe. En aquesta ocasió, Pavol Breslik ha estat un protagonista excessivament discret. Es tracta d’un bon cantant, però la veu és poc atractiva i poc adequada pel repertori belcantista i encara menys per a un personatge de l’efusivitat i immediatesa sentimental de Nemorino. Si, va cantar una correcta “Furtiva lagrima”, però això gairebé és el mínim que se li pot exigir al protagonista. Tampoc la seva intervenció escènica va aportar res, esdevenint un permanent deambular per l’escenari. Un Elisir sense Nemorino és menys Elisir…

La gran triomfadora va ser Jessica Pratt en el seu debut com a Adina, tot i que de ben segur la seva interpretació evolucionarà molt. Va exhibir les seves millors armes en la cabaletta de l’ ària final, oferint una exhibició pirotècnica que la va dur a obsequiar-nos un esclatant Fa natural. Però la línia melòdica, amb les infinites variacions d’aquest fragment, se’n va ressentir en excés. La veu de Pratt és bellíssima, vellutada i càlida i les facultats indiscutibles, però com a actriu i des d’un punt de vista dramàtic la seva Adina encara ha de madurar molt.

A Paolo Bordogna la vocalitat de Belcore l’excedeix i, malgrat la seva bona prestació escènica, el seu Sargente va ser poc més que correcte, mentre que el Dulcamara de Roberto De Candia va tenir la seva millor virtut en la precisió rítmica del seu cant, quelcom imprescindible en un Basso Buffo, però li va mancar carisma.

El debut de Mechi Gancedo com a Gianetta va ser destacat. Tot i que va semblar començar excessivament tímida, en la seva escena del segon acte – acompanyada per un cor de noies excel·lent – va mostrar un timbre carnós i amb bona projecció i una vitalitat escènica que ens va fer pensar en una futura i òptima Adina. Temps al temps.

Ramón Tebar dirigia la seva primera òpera al fossat del Liceu i va tenir una prestació irregular. En un principi va semblar voler oferir una direcció vivaç i rítmicament intensa, una mica “alla Muti”, però això es va traduir simplement en una versió sorollosa i poc expressiva. Algunes excepcions, com el Finale primo, van fer pujar el nivell, però en general va acabar esdevenint una direcció rutinària.

Al final, però, i gràcies a Dulcamara/Gas, el Liceu va esdevenir una gran festa. Són les virtuts màgiques d’aquest artefacte meravellós que és L’elisir d’amore.


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de