ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Vell conegut elixir al Liceu

10/1/2018 |

 

Programa: ' L'elisir d'amore' de Donizatti

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Pocs dies després de l’anunci de Roger Guasch, que deixarà vacant el despatx de la direcció general del Liceu, el teatre de La Rambla tornava a acollir un dels seus muntatges més exitosos, L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti.

 

Com aquella vella, coneguda olor de Benet i Jornet, ha tornat al Liceu aquell vell, conegut muntatge de L’elisir d’amore signat per Mario Gas i que el teatre de La Rambla ha presentat per tercera vegada (quarta si es compta la seva programació al Liceu “exiliat” per l’incendi), a banda de les seves exitoses funcions al Grec i a Peralada. Un clàssic, que manté viva la seva frescor, amb alguns gags afegits i amb una curiosa sensació per part de qui signa aquestes línies: mandra al principi, comoditat en ple espectacle i sensació de “bon rotllo” al final, gràcies a la guspirejant tasca de Gas i del seu equip-família.

Defensava la cosa orquestral Ramon Tebar, amb tendència al so gruixut (Donizetti demana una altra cosa) i a tapar algunes veus. I amb una primera part poc subtil, llegida des d’un únic pla, amb resposta corresponent per part d’una orquestra correcta i prou. Bé el cor, amb els vicis i les virtuts de sempre al servei d’una partitura que la formació coral de la casa deu conèixer del dret i del revés.

Jessica Pratt és una soprano d’origen anglès, criada a Austràlia i amb residència italiana, que debutava en el paper d’Adina amb aquest muntatge. Es mou bé per l’escenari i es fa seu el paper als cinc minuts, amb llicències canores de risc però que va superar amb nota, especialment al segon acte, amb un final espectacular gràcies a agilitats i sobreaguts de collita pròpia.

Pavol Breslik és un tenor de timbre poc personal, de volum just i una mica opac en l’emissió. Tanmateix, el fraseig i les agilitats funcionen i la seva “furtiva lagrima” va complir amb l’expedient, si bé el seu Nemorino és una mica de passa-que-t’he-vist.

Roberto De Candia se les sap totes com a Dulcamara –el paper és un bombó- i, juntament amb Pratt, és qui va robar la funció (parlem de l’estrena). No és un baix de veu fosca i s’allunya volgudament dels “tics” de la tradició, cosa que s’agraeix a l’hora de donar varietat a un arquetipus de vegades massa esclau dels il·lustres precedents que l’han encarnat.

Paolo Bordogna no va fer tanta sort com a Belcore. És un eficaç Miles Gloriosus des del punt de vista actoral, però la veu trontolla enmig de passatges de dubtosa afinació, sobretot en l’ària de sortida.

Per la seva banda, Mercedes Gancedo continua amb la seva carrera ascendent, gràcies a una Giannetta que demostra que la jove soprano argentina està cridada a fer grans coses.

El dia de l’estrena, planava un ambient fred a l’inici de la funció: públic ocasionalment despistat, encara a mig pair el tortell de Reis, i amb la recent notícia del final d’etapa de Roger Guasch com a director general del Liceu. Els vapors dulcamàrics van animar l’ambient, tot i que no van guarir la tos d’un sector d’espectadors entestats a no usar els mocadors per llançar els seus virus i bacteris. Dulcamara tampoc no ens va ajudar a veure clar el futur en la gestió i el rumb artístic del Liceu. Caldrà seguir esperant.


Jaume Radigales
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de