Cerca de crítiques

Enquesta

Granados, el nostre

4/12/2017 |

 

Programa: Gaziel i Picarol. Dos drames lírics modernistes

Lloc i dia:Auditori Enric Granados de Lleida

“Gaziel i Picarol. Dos drames lírics modernistes”. Anunciant la recuperació de dues obres amb música d’Enric Granados i llibret d’Apel·les Mestres: aquest era el magnífic cartell per l’epíleg d’un any Granados coordinat per Josep Lluis Gorgori, que durant la temporada 2016/2017 ha treballat per reivindicar aquesta figura essencial del nostre patrimoni musical.

L’estrena de la recuperació va tenir lloc a l’Auditori Enric Granados de Lleida el passat 30 de novembre, i el dia següent va arribar al Petit Palau en el context de la temporada de BCN Clàssics de la mà de la Orquestra de Cadaqués dirigida per Jaime Martín. Dues cites que han estat el ressò i la presentació pública d’una feina molt necessària, com ha estat l’enregistrament que ha fet el conjunt català de les dues partitures en la seva instrumentació original, amb un dispositiu major que a la versió de cambra que es va poder escoltar a Lleida i Barcelona. Tot això gràcies a què l’editorial Tritò, amb molt d’esforç, les ha publicat amb la revisió d’Arnau Farré. La música dels originals, perduts, només s’ha pogut recuperar gràcies a les fotocòpies que va fer servir el musicòleg anglés Mark Larrad per la seva tesi doctoral The Catalan Theatre Works of Enrique Granados a la Universitat de Liverpool.

Al costat d’altres com Follet (1903) –també recuperada i estrenada l’any passat per l’Orquestra de cadaqués– i la posterior Liliana (1911), Picarol, estrenada al Teatre Tívoli el 1901 i Gaziel, estrenada al Teatre Principal el 1906, són el fruit de la conjunció d’esforços de dos artistes brillants en un moment agitat per la cultura del país, quan hi havia a l’horitzó la fundació d’una tradició lírica catalana. Eren moltes les esperançes de regeneració dipositades al teatre líric català de finals del XIX, més quan s’arrossegava el declivi en la qualitat –que no en l’éxit– de la sarsuela i el género chico. Tot i ser molt heterogeni, el Modernisme musical neix de la consolidació d’una tendència a la segona meitat del XIX, que compartia una voluntat de reinterpretar el llegat musical. Renaixença i reivindicació de llengua i cultura catalanes, debats sobre un model nacional de la música, crítica de l’italianisme, devoció wagneriana (recordem que el mateix Granados confessava sentir-se “superat” musicalment pel Parsifal, però demanava el 1913: “estudiem-lo, sentim-lo fervorosament”)… tot hi confluïa en un context de fervor i esperança de renovació per desfer la fatiga cultural del país. Enric Morera, per qui també va treballar Apel·les Mestres, va ser una figura essencial per comprendre aquest període. Sota el seu impuls va nèixer el Teatre Líric Català al Tívoli, amb més bones intencions que coordinació efectiva i visió de futur. Però amb una ambició artística, capacitat aglutinadora i ressó mediàtic que ja voldríem per nosaltres i la nostra mesquinesa actual. Precisament gràcies a aquest projecte és que va estrenar-se Picarol a una primera temporada que protagonitzaren els noms de Morera, Granados i Gay. Després va passar entre d’altres coses el que Francesc Pujols resumí amb gran sarcasme: “Tots tres [Vives, Morera i Gay] eren catalans i volien fundar la música catalana, però tots tres van anar a Madrid perquè a Madrid pagaven més que a Barcelona”.

Tant a Picarol com a Gaziel podem escoltar un Granados vestit de modernista al servei del Teatre Líric, lligat al desenvolupament del drama però sense deixar de ser un compositor de gran personalitat en el seu llenguatge. El treball tímbric, en aquest sentit, és auster però magistral, detallista i molt ben administrat, com vam poder apreciar gràcies a un Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués en estat de gràcia.

Picarol beu de la fascinació per l’atmosfera medieval i els relats llegendaris que com a La fada de Morera s’alimenta de la necessitat de somni i fantasia. Tot i això, a l’obra trobem trets costumistes exposats amb una gran i efectiva senzillesa. El Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados dirigit per Xavier Puig, va respondre amb una bona emissió –més lluïda en la secció femenina– des del bell passatge amb l’orquestra a la introducció, i amb suficiència a les puntuals intervencions escèniques com a dames, cambreres, cavallers i gent del poble. La soprano Anna Niebla va ser una convincent i el·legant Regina, amb més presència en el registre agut que en els greus però amb gran instint musical en la imbricació amb l’orquestra, així com en el duet amb Picarol; aquest encarnat pel baríton Toni Marsol va anar de menys a més fins a desplegar un final de so generós, lluminós i expressiu amb el cor.

A Gaziel trobem la temàtica tan pròpia d’un home arrelat a la sensibilitat del canvi de segle i la Belle époque com Apel·les Mestres: l’enfrontament artista-societat. Des del punt de vista temàtic, la modernitat de l’obra rau en què assumeix sense embuts la pròpia crisi de la consciència moderna: també ho serà aquí la música de Granados. Un text el de Gaziel, amb major substància dramàtica que en el cas de Picarol, i no només per l’extensió. Musicalment, la introducció orquestral dibuixada amb detallisme per l’orquestra és encisadora i elocuent i concentra amb naturalitat una gran diversitat de tradicions musicals llegades pel XIX fins que en moments puntuals cap al final de l’obra el tractament harmònic, molt cromàtic i determinat pel drama, i tímbricament molt detallista, posi un peu i mig al segle XX. En ella hi podem descobrir la mà del músic total i “l’últim postromàntic que ha tingut de manera tardana la cultura catalana” com el definí Mònica Pagès a les primeres línies del seu llibre Granados, el so de la mirada. És en efecte la música d’aquest postromàntic d’ofici la que en moltes ocasions dona gran profunditat dramàtica als textos de Mestres. Per això, no podem parlar en aquest cas de música incidental, ni de simple comentari musical al desenvolupament narratiu.

Aquí Gaziel, el geni femení que assalta al poeta va ser una Cristina Segura d’esplèndid desplegament escènic i bona prestació vocal. Correcte el tenor Marc Sala com a Poeta en l’apartat vocal, amb gran sentit del fraseig, però no tant en l’apartat dramàtic, on va quedar força empal·lidit entre Segura i Anna Niebla, aquí en el paper d’“Ella”, l’objecte de desig del Poeta. El so rotund del cor va tancar aquest esplèndid Gaziel, que per acabar convoca un cor de “gomosos” (snobs) que després del drama del Poeta ens recorden que “l’imbècil que no riu, no viu”. Si algú va brillar per sobre de tot, però, va ser Toni Marsol com a “Gomós principal”, tan divertit com rotund ens va fer gaudir i riure amb la mordacitat del text de Mestres mitjançant una vocalitat poderosa i una magnífica tasca actoral.

Cal dir que en el bon resultat de tot plegat hi té molt a veure una orquestra amb personalitat que va vorejar constantment l’excel·lència sota l’àgil batuta de Jaime Martín, de so equilibrat i càlid, amb uns vents brillants –inspiradíssimes fustes a l’interludi orquestral que obre el quadre segon– i una corda expressiva, incisiva en el meravellós vals que escriu Granados per embolcallar Poeta, Ella i Gaziel, i amb la guspira necessària per encendre l’explosió de colors. En l’apartat teatral, el dramaturg Marc Rosich va decidir amb bon criteri revisar i reduir els textos parlats, així com enllaçar les dues obres dins d’un mateix fil conductor per tal d’afavorir l’agilitat i comprensió. Una precisa visió hermenèutica i respectuosa amb el text i la música, que arrodoní, amb una escenografia i il·luminació sòbria i intel·ligent, una recuperació per reivindicar dues obres i una època.

L’excel·lència de la cloenda posa de manifest també que no totes les institucions culturals i musicals del nostre país han respòs com ho exigia la figura de Granados. És més, aquelles que pretesament es consideren les principals no han estat a l’alçada. I això també és preocupant, perquè continuen qui dia passa any empeny amb la mateixa mirada de miop cap al nostre patrimoni musical passat, present i –pels optimistes– futur, perdent dia rere dia noves oportunitats de fer-ho. Si és que n’hi haurà, o serà massa tard i no el trobarem ni en el miracle perdut d’unes fotocòpies en mans d’un musicòleg anglès.

Diego Civilotti
Núvol