ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Kavakos i Pace clouen el cicle Beethoven amb una Kreutzer memorable

10/11/2017 |

 

Programa: Leonidas Kavakos i Enrico Pace

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Leonidas Kavakos i Enrico Pace han acabat la integral de les sonates per a violí i piano de Beethoven en un tercer concert al Palau de la Música, després de les dues actuacions que van fer la temporada passada. Kavakos, sens dubte, és un dels millors violinistes de l’actualitat, i amb Enrico Pace formen un duo que s’entén a la perfecció en tot; es pot arribar a dir que respiren fins i tot alhora. En aquesta ocasió ens van oferir les sonates núm. 1, 8 i 9, l’anomenada “Kreutzer”. El Beethoven que vam sentir va ser delicat, apassionat i ple de bellesa.

Leonidas Kavakos

Hi ha qui afirma que Kavakos és un violinista tècnicament perfecte, que domina l’instrument com ningú, però que resulta fred i no transmet emoció. És una apreciació injusta, ja que si bé la seva interpretació està —aparentment— mancada de força i d’arravatament, Kavakos toca amb una elegància i una finor tan remarcables que no li cal exagerar cap gest. El Beethoven de Kavakos i Pace va estar dominat en tot moment per la bellesa més apol·línia, per la claredat expositiva i per un equilibri diàfan entre les parts del violí i el piano. Enrico Pace, novament, es va reivindicar com un intèrpret d’alta volada, compenetrat amb gran profunditat amb Kavakos.

El Tempo di minuetto de la Sonata núm. 8 va ser d’un lirisme corprenedor. El legato de Kavakos va ser prodigiós, i atentament el seguia i l’acompanyava Pace. Va ser un dels moments en què la comunió entre els dos músics i el geni de Beethoven es van conjurar per transmetre la idea mateixa de bellesa en estat pur. El so de Kavakos va ser molt càlid i és sobrer dir que va exhibir un domini magistral del violí, però amb senzillesa, sense vanitat. L’estil de Kavakos és elegant, gràcil i apol·lini, i és el mateix amb què toca Pace. Per això la unió entre tots dos és tan natural.

A la segona part, en la Sonata núm. 10, “Kreutzer”, Kavakos va fer sortir el tremp i el geni, però sense abandonar mai la finor. És un músic tan delicat en tots els sentits, que quan va fer algun gest exaltat durant el Presto del primer moviment, semblava que no era propi d’ell. Un detall curiós és que no se li va trencar ni una cerra de l’arc, cosa molt freqüent en la gran majoria d’instrumentistes de corda fregada. En més d’un moment ho podia haver semblat, ja que mentre Kavakos tocava el Presto, amb exaltació evident, es despentinava i els cabells llargs li voleiaven per damunt del violí i podien semblar cerres trencades de l’arc. També cal remarcar que en aquest Presto, malgrat la força expressiva que conté, Kavakos en cap moment no va rascar les cordes, sinó que va fer-hi la pressió justa perquè el so fos incisiu, però sempre net.

El resultat fou un èxit esclatant per a una interpretació fora de sèrie per part dels dos intèrprets. Leonidas Kavakos toca amb sobrietat, sense virtuosisme, amb senzillesa i elegància. Tota la música que surt del seu violí flueix i sembla que sigui fàcil de tocar. En Enrico Pace ha trobat el complement perfecte, ja que comparteixen estil i manera d’entendre la música. Kavakos i Pace, duo invencible, esperem que no sigui l’última vegada que visiten Barcelona.


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de