ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

It's only rock'n'roll (but i like it)

16/9/2017 |

 

Programa: ‘Il viaggio a Reims', de Rossini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Il viaggio a Reims és una obra de circumstàncies. Rossini estava, l’any 1824, còmodament assentat en el tron de l’òpera internacional quan li arriba l’encàrrec, irrebutjable, d’una òpera per commemorar la coronació de Carles X de França a la Catedral de Reims. Els anys a Itàlia havien quedat enrere i el compositor s’acabava d’instal·lar a París, on contribuiria a l’esplendor de la grand opéra francesa abans de la seva prematura jubilació a l’edat de 38 anys.

'Il viaggio a Reims', de Rossini, al Liceu|© A. Bofill

‘Il viaggio a Reims’, de Rossini, al Liceu|© A. Bofill

Per a l’estrena al Theatre des italiens, l’any 1825, Rossini va comptar amb un repartiment de somni, el millor de cada casa, des de la gran Giuditta Pasta fins al gran baix Levasseur o el tenor Donzelli, fet que va permetre a l’autor escriure números d’una pirotècnia i una dificultat tècnica majúscules. Aquesta circumstància, juntament amb un argument gairebé inexistent, fan d’aquesta òpera una rara avis, tant fascinadora com inclassificable.

La recuperació de l’obra, oblidada durant més d’un segle i adaptada en gran part per Rossini per a la posterior Le Comte Ory, es va dur a terme al Festival de Pesaro l’any 1984, dirigida per un inspiradíssim Claudio Abbado i un repartiment que reunia el millor de la generació de la Rossini Renaissance. Van ser unes funcions que van quedar per a la història com a reconeixement a l’obra i el talent del compositor que va fer d’enllaç entre la gran tradició del segle XVIII i el romanticisme incipient.

El Liceu va programar l’òpera per primera vegada l’any 2003 i ara l’ha presentat per iniciar la nova temporada, tot i que, incomprensiblement, la inauguració oficial serà amb Un ballo in maschera el mes vinent. Incomprensible per motius cronològics obvis, però també perquè el nivell artístic de la proposta, com es va poder comprovar a l’estrena, n’era mereixedor.

Tot i que la direcció del Teatre va plantejar aquest títol com una proposta pilot del tan reclamat Opera Studio del Liceu, explicitant la combinació de cantants consagrats amb cantants joves, el cast de la primera funció estava compost per primeres espases. I cal dir que tots van estar a un gran nivell, regalant-nos una nit d’apoteosi del belcanto rossinià. L’esmentada manca d’argument -que tot i que no va convèncer a la seva època, avui dóna una pàtina de postmodernitat a aquest títol- permet una sèrie de duos, àries i números de conjunt dignes del millor Rossini, en el zenit de les seves capacitats compositives i melòdiques. En aquest cas no interessa el subjecte dramàtic sinó el geni espurnejant d’unes melodies irresistibles. Com deien els Rolling Stones, es tracta només de Rock’n’Roll, però d’aquell que et fa aixecar de la cadira una vegada rere l’altra.

Cal felicitar el Liceu per la tria d’un repartiment sense fissures en un títol on aquest aspecte és bàsic i complicat, ja que estem parlant de catorze cantants amb fragments que sovint són de la màxima exigència. Carlos Chausson, qui ja havia interpretat l’obra amb Abbado (en aquella ocasió com a Don Alvaro) va ser el gran mestre de cerimònies de la vetllada, brindant un Baron Trombonok de gran presència escènica i, sobretot, vocal, en el qual hi vull percebre el millor homenatge que se li podia fer al gran Enzo Dara (Trombonok amb Abbado, sempre!), recentment traspassat. Irina Lungu es va lluir com a Corinna, especialment en la seva entrada fuori scena, exhibint un instrument sumptuós i un cant ple de sfumature i elegància, amb esment especial per la col·laboració de l’arpista Tiziana Tagliani.

Tan important com l’arpa en l’entrada de Corinna és l’obbligato de flauta en l’ària de Lord Sidney, fragment que el gran Samuel Ramey va deixar per als annals de la història a les funcions de Pesaro. El repte, per tant, era important pel baix Roberto Tagliavini, que se’n va sortir amb bona nota, tant en l’andante inicial com en la cabaletta posterior, magníficament acompanyat pel flautista André Cebrián. La veu és rodona, de qualitat, i el cantant sembla tenir un important marge de maduració.

La maduresa no és precisament l’assignatura pendent de Pietro Spagnoli, com va demostrar en l’esperada “Medaglie incomparabile”, un dels moments més esperats de l’obra, en la qual va exhibir un sillabato de la millor escola, no deixant-se influir per la petjada de Ruggero Raimondi i portant l’ària al seu terreny amb intel·ligència i brillantor. El conjunt de veus greus masculines el va arrodonir Manel Esteve, amb indiscutible talent teatral i un timbre baritonal sòlid i perfectament projectat.

Impecables també Ruth Iniesta com a Madama Cortese, la propietària del balneari, i Sabina Puértolas com a coqueta Comtessa de Foleville, que va destacar especialment en el preciós duo amb Il Cavalier Belfiore, interpretat amb solvència (tot i no fer oblidar al gran Eduard Giménez) pel tenor americà Taylor Stayton, de veu poc interessant i excès de vibrato però bons recursos tècnics. L’altre tenor, en canvi, va ser un espectacular Lawrence Brownlee, al que ja teníem ganes d’escoltar al Liceu després de la seva cancel·lació al recent Otello rossinià. El seu duo amb Maite Beaumont, esplèndida, va ser senzillament espectacular i el tenor nord-americà va demostrar perquè és considerat un dels tenors top en aquest repertori. Probablement va ser el gran moment de la vetllada. La resta del repartiment, ara sí, compost de joves cantants, va estar al nivell de la resta. No es pot fer elogi millor.

Però Rossini no requereix només grans cantants. Per tal que la fórmula funcioni a ple rendiment cal un director rigorós, que sàpiga concertar (l’obra inclou un número a catorze veus, tot un repte), que sàpiga respirar amb els cantants i extreure els deliciosos detalls que el compositor regala aquí i allà. En aquest sentit, el jove director Giacomo Sagripanti es va revelar com una veritable troballa. Guanyador d’importants concursos de direcció, sembla destinat a fer una carrera important i a seguir la tradició dels grans directors italians. A la seva direcció només li va mancar un xic d’espurna en moments puntuals i un major contrast de dinàmiques per endur-se l’excel·lent. El Liceu faria sàviament si el vinculés al Teatre per a aquest tipus de repertori, si més no, de moment. Sota la seva direcció, l’Orquestra del Liceu va sonar esplèndida, en la línea de millora ja constatada en els darrers temps. Del Cor res a comentar, ja que va ser substituït pels cantants solistes i, en alguns casos, directament eliminat.

L’element més discutible i discutit de la vetllada, més enllà dels talls corals esmentats, és la proposta escènica despullada i sense pretensions d’Emilio Sagi. Si be és cert que la direcció d’actors podria haver estat més subtil i precisa i la producció més imaginativa, crec que la proposta del director asturià és honesta en la seva voluntat de no interferir en l’aspecte de Cantata Scenica de l’obra, fet que va afavorir la precisió rítmica, tan important en Rossini. Veure als cantants divertir-se en escena en una obra com Il viaggio a Reims i, amb ells, els espectadors, és un element decisiu en l’èxit de la proposta. I això, Sagi ho aconsegueix. Per a tots aquells que, sovint, es queixen de l’excés d’intervencionisme del director d’escena, aquesta producció d’Il viaggio a Reims és, sense dubte, un veritable bàlsam.


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet