CRÍTICA

© Jordi Prat

37è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Alba Ventura, piano. Dani Ishanda i Paco Ruiz, percussions. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Jenkins, Cruixent i Beethoven. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 23 DE JULIOL DE 2017.

L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida inaugurà oficialment el Festival Internacional de Música de Cervera apostant per la creació actual catalana, així com pels solistes del país en un concert previst al Pati de la Universitat que finalment va haver de ser traslladat al Paranimf per culpa de la meteorologia.

Karl Jenkins és un compositor força sol·licitat al món de la publicitat. Precisament el seu tema més escoltat és el de l’anunci de l’empresa de diamants De Beers, que va ser un gran èxit i que correspon a la peça que obrí el concert. Palladio és un concerto grosso escrit el 1996 per a orquestra de corda i inspirat per l’arquitecte venecià Andrea Palladio. L’obra coqueteja amb el món clàssic i el popular. Té reminiscències clarament vivaldianes, amb un punt d’elegància però també d’activitat incessant. La versió de l’OJC n’exposà bé els colors, l’atractiu i la rítmica abans de passar a l’obra del compositor català Oriol Cruixent, escrita amb un llenguatge tan atrevit com personal.

Trinoctium, per a percussions i orquestra, és un cicle ambiciós estrenat a Berlín l’any 2007 i que ha continuat escoltant-se internacionalment. “Ante Lucem” ens guià vers un camí cap a la llum a partir de sonoritats noves, que arribaren per moments a l’obstinació. “Soledat ran del mar” evidencià una rítmica vibrant que oscil·là entre l’ambient nocturnal i l’element obsessiu, amb forts punts de tensió i fusionant perfectament la corda i la percussió. “Cadenza” reflectí motius del moviment anterior, a partir d’un vibràfon en solitari amb una melodia incessant i gens llunyana del llenguatge jazzístic. Clogué el cicle “Bacchanalia”, obra molt influenciada pel folklore balcànic i que posseeix una rítmica trepidant. Sens dubte, es tracta d’un cicle ambiciós, intens i gens fàcil d’executar, amb múltiples recursos contemporanis al servei d’un llenguatge interessant. Els solistes de percussió van estar precisos i musicals, amb aportacions realment espectaculars especialment en el darrer moviment –amb un Paco Ruiz en pur estat d’èxtasi– al costat d’una orquestra menys compactada en el primer moviment i que va anar creixent, fins a aconseguir un bon punt culminant al segon moviment i una resposta molt més intensa per finalitzar.

A la segona part arribà el punt culminant del concert. La pianista Alba Ventura es mostrà brillant i madura, amb un fraseig exquisit i aportant una gran naturalitat al Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 15 de Beethoven. L’obra evidencia encara la influència clara de Mozart, però ja s’hi observen alguns elements diferenciadors. Amb brillantor però també sense excessos, vitalitat, lleugeresa i unes textures clares, l’orquestra es mostrà empastada i amb bona gradació dinàmica, sabent acompanyar molt bé la solista. A més, Alfons Reverté trobà el punt just de grandesa beethoveniana, el contrast, la flexibilitat orquestral i una bona integració rítmica entre formació i solista.

Amb una gran seguretat, acords secs, un so penetrant i una àmplia paleta de colors, Alba Ventura ens n’oferí una versió àgil però a la vegada enèrgica, amb accentuació marcada i diversitat de canvis dinàmics. La seva personalitat i contundència contagià tota l’orquestra, que oferí un bell “Largo” ple de calma i amb un bon diàleg amb les fustes, mentre que el “Rondó” estigué imbuït d’humor i un punt de sarcasme. El nombrosíssim públic que omplí el Paranimf aplaudí fervorosament la interpretació. I encara hi hagué temps perquè la pianista oferís una propina –l’Estudi op. 76 núm. 2 de Sibelius, que conté el seu darrer treball discogràfic. Un bell colofó a un concert que inaugura una activitat incessant fins a final de mes a la capital de la Segarra.