ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Jordi Savall aborda la trinitat simf˛nica de Mozart

23/6/2017 |

 

Savall va diferenciar bé el caràcter de cada partitura, començant per la calidesa de la simfonia en mi bemoll major

Les tres darreres simfonies de Mozart són terreny fèrtil per a especulacions de tota mena. Compostes en poques setmanes durant l’estiu del 1788, la manca d’evidències concloents sobre si es van interpretar mai en vida del compositor no implica necessàriament que ell hi dediqués temps i esforç per un mer impuls creatiu, sense cap perspectiva d’estrena (i de guanyar diners). Una altra idea recurrent és que les tres partitures conformen una sola entitat, un tríptic emmarcat per la introducció lenta de la 39 i el final fugat de la 41. Tampoc seria forassenyat veure-les com un intent, magistralment reeixit, de mostrar tota la gamma expressiva de què era capaç.

Jordi Savall deu subscriure la idea d’una megasimfonia de simfonies, ja que va oferir-les sense interrupció, demanant que només s’aplaudís al final de la Júpiter. Prèvies incursions en obres de finals del segle XVIII o començaments del XIX ( Rèquiem de Mozart, Heroica de Beethoven) no van crear gaire consens. Aquesta nova temptativa tenia sòlids fonaments en els magnífics instrumentistes de Le Concert des Nations, tot i que una corda una mica més nodrida no hauria estat sobrera en els passatges més expansius de les simfonies senars.

Cap a la majestuosa culminació

Savall va diferenciar bé el caràcter de cada partitura, començant per la calidesa de la simfonia en mi bemoll major. Certa sensació de tempteig, de lectura encara no prou assentada en tots els seus paràmetres, va disminuir força en la subsegüent simfonia en sol menor, d’un dramatisme urgent. Nexe comú, i un dels límits de les tres versions, van ser moviments lents plans, d’una asèptica monotonia malgrat el preciosisme sonor. Per contra, els respectius minuets van vibrar amb accents impulsius, encara que fos al preu de sacrificar la nitidesa de l’articulació. La Júpiter tancava aquest dilatat fresc orquestral en una lectura que després d’una arrencada més pomposa que imponent, va anar guanyant punts fins a la seva majestuosa culminació.


XAVIER CESTER
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de