ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La princesa guerrera

6/6/2017 |

 

Programa: Joyce DiDonato

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Joyce DiDonato fa temps que sembla no tenir-ne prou en ser una de les millors mezzosopranos de la seva generació, una generació per altra banda excepcional que inclou noms com Cecilia Bartoli, Elina Garanca o Vesselina Kasarova, entre d’altres. Per aquest motiu, en els darrers anys, sembla sentir la necessitat d’ampliar els seus horitzons artístics en diverses direccions. La primera, i més convencional, ha estat la d’apropar-se, com Bartoli, als grans rols belcantistes de soprano amb resultats, cal dir-ho, més aviat decebedors. La recent incursió en el rol titular de Semiramide ha estat rebuda amb fredor mentre que la seva Maria Stuarda al Liceu només es pot qualificar d’adaptació camuflada a la seva vocalitat. Cantar tot el paper transportat de mig to a una tercera, excepte els recitativi, és quelcom mai vist i només seria relativament justificable si es fes públic. Si no, com va ser el cas, és vendre gat per llebre.

Joyce DiDonato canta al Liceu

Joyce DiDonato canta al Liceu

La segona direcció és la d’involucrar-se en projectes propis, alguns tan interessants, meditats i personals com aquest que l’ha portat de nou al Liceu. Un espectacle multidisciplinar titulat En guerra i pau. Harmonia a través de la música, que vol reflexionar sobre la capacitat humana de trobar la pau, tan interior com al món, enmig del caos i la destrucció de temps bèl·lics i convulsos com els que, al cap i a la fi, estem vivint. Per aquesta reflexió, DiDonato s’ha envoltat de companys de viatge de primeríssim nivell i d’un repertori exclusivament barroc en el que la mezzo brilla de manera esplendorosa, no només per la qualitat del seu cant sinó per la veritat expressiva que hi aporta. Aquests companys de viatge són, començant pel més destacats, els músics d’Il pomo d’oro, conjunt especialitzat en la música barroca (el nom li ve de l’òpera amb el mateix títol de Cesti) que van estar absolutament esplèndids, amb un so càlid i accents vigorosos, però també capaços de crear moments d’una intimitat corprenedora. A més, es van lluir en alguns passatges solistes, com Anna Fusek al flautí, en l’aria de Rinaldo o el mateix director, Maxim Emelyanychev, al corn barroc. Una prestació general absolutament esplèndida que va culminar en tres fragments instrumentals de Cavalieri, Arvo Pärt (única obra externa al repertori barroc però perfectament encaixada en el discurs musical) i el Responsori de Tenebres nº 2 de Gesualdo.

Aquests dos fragments instrumentals, el de Pärt i el de Gesualdo, són la prova del meditat i treballat de la proposta de DiDonato i Il pomo d’oro, tant en l’àmbit musical com dramatúrgic. Ambdós peces van crear el clima idoni pels fragments posteriors, especialment l’obra de Gesualdo, que va precedir un Lascia ch’io pianga d’una emoció continguda que va fer emmudir el Gran Teatre del Liceu. Un d’aquells moments a recordar, com també ho va ser el Lament de Dido, de Purcell, que difícilment es pot cantar millor ni amb més intimitat i sinceritat. La mezzo de Kansas ha arribat a un punt de maduresa en el que pot prescindir de l’ortodòxia del cant o del so i, si ha de sacrificar-la per l’expressivitat, ho fa sense recança, per fortuna nostra. Una veritable exhibició de talent i personalitat.

I és que la primera part va funcionar, a nivell dramatúrgic, com un rellotge. Ja la magnífica ària, plena de fúria venjativa i dolor, de l’Andromaca, de Vincenzo Leo, ens va situar en el context de la guerra i el patiment, portant-nos de la mà fins a l’esmentat Lascia ch’io pianga que va culminar aquesta memorable primera part. A la segona, tot i trobar moments esplèndids, la tensió dramàtica va baixar inevitablement, el discurs va esdevenir menys intens i més dispers i DiDonato, que a la primera part ens havia deixat bocabadats, en aquesta segona va mostrar algunes debilitats en l’emissió, especialment en la part final i sobretot en l’ària conclusiva de Cleòpatra, del Giulio Cesare de Händel, potser per un cert cansament i, sense dubte, perquè es tracta d’una ària per a soprano i el registre agut li planteja dificultats. Un final que no entela, en cap cas, una veritable demostració de facultats.

Com hem dit, l’espectacle era multidisciplinar i, com en tants casos, un es planteja si calia. La mínima direcció escènica de Ralf Pleger va saber aprofitar la carismàtica presència escènica de la mezzo i en general va ser discreta i encertada. El disseny de llums de Henning Blum va aconseguir crear el clima de recolliment que pretenia mentre que el disseny de vídeo de Yousef Iskandar no va aportar gaire més que un fons d’escenari, per sort, força neutre. La presència del ballarí Manuel Palazzo era del tot sobrera, mentre que el vestuari de Vivian Westwood (amiga de DiDonato i molt involucrada en el projecte) va tenir presència destacada, com el meravellós vel transparent que Dido es posa al cap al final del seu lament.

Com es pot veure, tot el projecte tenia un vessant molt personal per Joyce DiDonato qui, un cop cantada la primera propina, de l’òpera Attilio Regolo, de Jommelli, va agafar el micro per fer un discurs sobre la temàtica de l’espectacle, comentant aspectes de l’actualitat, des de Trump fins als recents atemptats de Londres. Confesso la meva incomoditat quan determinats artistes (siguin del gènere que siguin) es llencen a discursos pretesament profunds i sentits, però que només acumulen tòpics i llocs comuns d’una buidor vergonyant i exhibicionista que les seves audiències, però, aplaudeixen lobotomitzades. En aquest cas la sang no va arribar al riu perquè DiDonato el va fer amb certa alçada intel·lectual i fugint de frases per la galeria. I sobretot perquè ho va rematar amb una versió de Morgen, de Strauss, en un arranjament per a quartet de corda, interpretada amb una sensibilitat exquisida i emoció a flor de pell. I tot escoltant Morgen un es planteja si calen tants discursos quan uns quants compassos diuen moltes més coses i emocionen molt més profundament.


Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de