ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

El concert més irrepetible de la història

5/6/2017 |

 

Programa: Juan de la Rubia, amb el claviorgue Hauslaib

Lloc i dia:Museu de la Música

El claviorgue Hauslaib, construït el 1590 i l'únic al món que encara funciona, va sonar gràcies a Juan de la Rubia i al Museu de la Música

El concert més irrepetible de la història
 

Sara Guastevi

L’instrument 821 de la col·lecció del Museu de la Música ha desaparegut de la sala d’orgues. És una de les peces més valuoses. La institució la va adquirir el 1963 a una dona de la zona alta de Barcelona que el tenia com a moble decoratiu. Era un orgue Hauslaib fabricat a Nuremberg el 1590. O això creien, ja que fins als anys 80 no es va descobrir que tenia un forat on una vegada hi va haver un clavicordi. Per tant, és un claviorgue, un instrument híbrid del qual només se n’han localitzat dos més al món.

Restaurar aquest claviorgue va implicar construir una rèplica del clavicordi que encaixés a l’estructura. El del Museu de la Música és l’únic del món que es pot fer servir. Però, ¿on és avui el claviorgue? Ningú l’ha robat. Només s’ha desplaçat uns metres fins a la sala 2 de l’Auditori perquè la ciutat pugui disfrutar del seu so. Serà la primera vegada que passa una cosa així. Al seu dia va ser propietat de Baltasar de Zúñiga, home fort de Felip II, de manera que sempre va estar vinculat a la cort. Per primera vegada el podrà sentir la gent del carrer del segle XXI.

Nervis de torero

Juan de la Rubia, l’organista de la Sagrada Família, fa dies que somia amb aquest moment. Fa algunes nits va tenir un malson. Tocava el claviorgue i el públic de la platea cridava: «¡No se sent! ¡No se sent!». Mentre Óscar Laguna, restaurador i conservador del claviorgue, acaba d’afinar les tecles, ell es passeja al voltant de l’instrument en silenci. Sembla un torero abans de sortir a l’arena, pensant ja com vèncer el toro. Però això no és un duel a mort. Es tracta de mostrar les prestacions d’aquest artefacte tan insòlit i antic sense que pateixi gaire. I que torni a la cleda, al museu, amb el seu fràgil mecanisme intacte.

Arriba l’hora del concert. A primera fila hi ha dues nenes d’uns 8 anys i un espigat avi de cabells blancs. Són tan a prop que sentiran el cruixit de la manxa. «Avui el protagonista no és el músic, sinó l’instrument», diu De la Rubia. Es fa el silenci i comença amb una improvisació que mostra la riquesa tímbrica de l’artefacte. A les Diferencias sobre la gallarda milanesa, el públic degusta el so únic de les cordes del clavicèmbal barrejades amb les notes que surten dels tubs de l’orgue. I a Ancor che col partire, De la Rossa toca el clavicordi amb la mà dreta i l’orgue amb l’esquerra. Una altra escena màgica per gentilesa d’aquesta Game Boy renaixentista.

De sobte, l’organista acciona un mecanisme, extreu el clavicordi del moble, s’aixeca, baixa les escales de l’escenari i s’acosta al públic per ensenyar-lo. «Mireu que petites que són les tecles. Són més difícils de tocar». I no content a dinamitar la litúrgia del recital clàssic, s’asseu a la vora de l’escenari, amb els peus penjant, i segueix tocant. El públic, sorprès, no sap que d’aquesta manera està allunyant el malson que va tenir dies enrere.

Aplaudiments i autògrafs

S’acaba el concert. L’organista i el manxador es retiren. En escena només hi ha el claviorgue Hauslaib, però la platea reclama l’organista. Al capdavall, sense instrumentista, el claviorgue és només un moble mut. Hi ha bis. I minuts, minuts i més minuts d’aplaudiments. S’encenen els llums i alguns s’acosten a fotografiar l’instrument. L’organista ha sortit al passadís a firmar autògrafs als compradors del CD Antonio de Cabezón que immortalitza la resurrecció del claviorgue. Una cua eterna. De la Rubia està a punt d’estampar la seva firma a un nen, quan salta de la cadira com un Gormiti. El felicita Montserrat Torrent, la seva mestra. Té 94 anys. Tots dos es fonen en una llarga abraçada. Es xiuxiuegen unes paraules. Cau alguna llàgrima.

L’endemà, el vell claviorgue recorre el camí de tornada al Museu de la Música. Descendeix per la plataforma mòbil que el va pujar fins al centre de l’escenari, recorre uns metres i ascendeix en muntacàrregues fins a la sala d’orgues. Els responsables del museu ja respiren tranquils. El Hauslaib torna en perfecte estat. I allà seguirà fins qui sap quan. Potser mai tornarà a sonar. 


NANDO CRUZ
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de