CRÍTICA

Così fan tutte és potser l’obra més contraria als preceptes del romanticisme filosòfic, car ens explica com –en el fons– viure entre convencions no ens fa menys dissortats i que la nostra condició d’éssers únics, sentimentalment diferenciats, és absolutament fal·laç. Si alguna cosa demostra, per tant, el final del casori accidentat entre els quatre pallussos  de l’òpera és que la importància dels contractes només es demostra quan aquest són fal·libles i es traeixen. Què cal fer quan hem palesat que la llei de la convenció social és arbitrària i la podem trencar sense que passi res? La resposta de Mozart i Da Ponte és ben clara: seguir-la més que mai, amb més bon humor i amb més radicalitat que mai, i sobretot sense fer gaire el ploramiques ni el cursi. Què cal fer quan tot es demostra fal·lible? Continuar jugant, i calcular la nostra supervivència sense fer gaire moralina. Novament, una òpera de 1790 ens regala moltíssimes claus per analitzar el present.

René Jacobs ha acabat el seu periple mozartià al Palau amb una bona lectura de l’òpera, llastrada per les comprensibles limitacions escèniques del seu escenari i per aquesta curiosa obsessió dels cantants per fer caretes i gestos tota l’estona de cara a omplir l’espai, com si Mozart i Da Ponte no els donessin prou teca amb la vocalitat com per fer teatre sense moure ni un sol dit. Jacobs va anar per feina amb ritmes sovint massa trepidants, com si volgués imprimir un clima d’urgència permanent a l’òpera, la qual cosa va llastrar alguns instants d’intimitat com ara el quintet Di scrivermi ogni giorno o el descomunal adagio final de l’òpera (E nel tuo, nel mio bicchiero), cruspits ambdós amb excessiva celeritat, sense gaire matís. Va ser una llàstima, perquè quan les mans de Jacobs modularen millor la massa de la Freiburger en contrast de tempesta i pau –impressionant el recitatiu In qual fiero contrasto o la intervenció apianada del tenor a Fra gli amplessi in pochi istanti, per exemple– el resultat va ser impressionant, ajudat per aquest monstre dels matisos que tenia davant en forma de pirotècnia contínua.

A pesar que la corda va trigar uns instants en compactar-se i d’alguna badada comprensible als corns de l’escena final, l’orquestra en qüestió és una suma perfecta de solistes en comunió, destacant-hi nostre clarinetista Lorenzo Coppola (quina llumenera gestora del país li oferirà a aquest geni musical una residència algun dia?), els fagots hilarants de Eyal Streett i Letizia Viola, el miraculós oboè d’Ann-Kathrin Brüggemann i una concertino, Petra Müllejans, que toca ex cathedra totes i cada una de les notes que ens regala.

Così fan tutte necessita els sis millors cantants del món i, sense tenir-los, el repartiment va salvar la partitura. A Robin Johannsen li falta molta proteïna als greus, una dicció que no acosti l’italià a l’arameu i una mica més de mala llet interpretativa per convertir-se en una Fiordiligi amb garanties, tot i que afrontà el paper amb honestedat i una bona línia de cant. Sophie Harmsen fou potser la veu més generosa del vespre, sovint exagerant en la cridòria i estrafent massa el lligat mozartià, però dotant d’entitat canora a una Dorabella que massa sovint queda segona a la pole. Mark Milhofer és un tenor expert en l’art de dissimular, afalsetant innecessàriament allò que hauria de cantar apianat i engolant compulsivament els aguts als què no arriba: repetim-ho per enèsima, els papers mozartians demanen tenors lírics amb carn i pebrotera vocal, no pas escolanets. Christian Senn ho té tot per ser un bon Guglielmo, des de la pinta de tipus simpàtic a una vocalitat que s’ajusta perfectament als requeriments bufonescs del rol  (el programa de mà, ai las li va canviar el nom del personatge), i ens va regalar potser la interpretació més d’acord a l’esperit de la partitura. A seixanta-set anys, la veu de Marcos Fink sona ja apagada, però el cantant continua essent molt viu a l’hora de dissimular la fatiga i un actoràs que amb pocs gestos treu molt de rendiment del seu art. Sunhae Im no té un instrument excessivament potent, però el timbre és absolutament calcat a l’esperit de Despina i el relleu musical que va donar a la llestíssima criada s’ha de posar de manifest sense embuts.

Malgrat no ser un concert perfecte, va ser un goig sortir del Palau i enfilar la nit barcelonina amb l’ànima endiumenjada per Mozart i els sons de la Freiburger encara als timpans, amb la tranquil·litat de saber que homes i dones som iguals de manipulables, radicalment fal·libles i gens únics, i que necessitem els pactes (i l’òpera, que és una forma de coexistència celestial) per tal de renovar contínuament la nostra confiança i decebre’ns de nou compulsivament en un etern retorn que conforma l’existència. Així acomiadàrem la nit, cantant a la decepció assumida i alegre, Laphroaig en boca, al carrer Bellafila, fumant un cigar amb la tranquil·litat i el cinisme que ens regala el Don Alfonso que tots duem al fetge. Così és la vida. Avui toca Gardiner al Palau. A veure què tal.