ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La fuga al servei de l'Art

22/4/2017 |

 

Programa: L'art de la fuga, per Benjamon Alard

Lloc i dia:Petit Palau de la Música

Benjamin Alard camina com si surés, com si no necessités prendre contacte amb el terra en desplaçar-se. Tot el contrari del que succeeix quan s’asseu i comença a desplaçar els dits per les tecles del clavecí: natural, espontani i fins i tot mundà en la seva lectura d’aquest abstracte testament per a iniciats que és L’art de la fuga.  

Benjamin Alard al Petit Palau | © Antoni Bofill

Benjamin Alard al Petit Palau | © Antoni Bofill

Per cinquè any consecutiu, el clavecinista francès ha ofert dins de la temporada del Palau una porció més de l’immens trencaclosques bachià, amb un projecte que va arrencar l’any 2013 en el marc del XXXVè Festival de Musica Antiga de Barcelona i que continuarà els dies 7 i 8 de febrer del 2018 al Petit Palau amb les suites angleses i franceses i una selecció d’El clavecí ben temperat. En aquest camí ha transitat els esgraons principals en la complexa gènesi de l’Art de la fuga que arrenca a principis de la dècada de 1740 com són El clavecí ben temperat fa tres anys, i les Variacions Goldberg l’any passat. Aquesta obra però, assoleix una singularitat fora de tota mesura i sense parangó en la història de la música occidental. El mestre d’Eisenach explora fins els límits d’ell mateix i de la pròpia música, les possibilitats del contrapunt que amaga un únic subjecte, sempre sobre la mateixa tonalitat de re menor.

Com ja s’ha fet en les cites anteriors, la platea del Petit Palau es va reconvertir en escenari on es col·locà a una banda cadires adicionals, i a l’altre el clavecí, tot generant encertadament un espai de proximitat. La disposició que va escollir Alard tant per l’ordre de les fugues com per la intercalació dels canons va resultar molt interessant en la mesura en què va afavorir el caràcter contrastant del discurs. Per exemple, el cànon a l’octava –in Hypodiapason– situat després de les dues primeres fugues simples. El batec metàl·lic del clavecí de dos teclats va ser projectat amb un segell propi i clarivident. Molt lluny de la comprensió soteriològica i enigmàtica d’un Koroliov al piano –com vam escoltar amb la mateixa obra ara fa tot just un any al Palau– la interpretació del clavecinista francès és estèticament comprensible i espontània.

Els instants de reflexió d’Alard son romànticament angoixants i precedeixen a passatges de nitidesa i rigor. Els meandres de repòs van trobar el seu revers en passatges enfàticament contundents, en una interpretació fluïda i profundament orgànica. Alard és un intèrpret solvent que, situat en la tradició de Leonhardt, troba l’equilibri entre la voluptuositat lírica i l’austeritat que conservi la claredat i el rigor contrapuntístic. Destaca en aquest aspecte, un meritori balanç entre el baix i les línies melòdiques. Precisament per això va ser més perceptible l’excessiva fragmentació de les frases a les que va sotmetre les darreres fugues a la segona part, en algun cas una mica precipitades on la velocitat i l’elecció del fraseig va amenaçar la intel·ligibilitat formal. En definitiva, Alard ofereix un Bach íntimament “seu”, de llum més meridional que septentrional, on s’hi pot escoltar el prodigiós misteri de l’encarnació sonora sense deixar d’admirar la formidable complexitat en el moviment de les veus que s’amaga darrera d’aquesta simple i reposada bellesa. Un misteri que tret d’una senyora immensa que en arribar al final de la segona part proferia sonors badalls del mateix tamany, va ser respectat per un públic atent, curós amb els silencis i càlid en l’acollida.

La quàdruple fuga, on la mà de Bach s’aturà després de 239 compasos, va arribar a la cèlebre interrupció amb un Alard abocat amb devoció a sobre la partitura i el clavecí, sense deixar de ser refinat i retrobar l’elegància de tempi amb què va abordar la primera fuga. Alard encerta en l’horitzó, la seva brúixola apunta en la direcció correcte: L’art de la fuga no és una resposta a problemes tècnics, no es redueix tan sols a una exposició sistemàtica dels principis de composició de fugues. La imaginació sonora de Bach aconsegueix trascendir aquesta dimensió formal per assolir el rang d’obra d’art imperible.

Ara (només) resta que el clavecinista francès recorri aquest camí –no hem d’oblidar, tot i la seva trajectòria, la seva joventut–. I que poguem seguir-lo de ben a prop. De ben segur que donarà bons fruits, més encara dels que ja ha donat.


Diego Civilotti
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de