ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Quatuor Diotima, o la força atàvica de la música contemporània

9/4/2017 |

 

Programa: Quartet Diotima

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Dijous 6 d’abril, a l’Auditori, es va celebrar un nou concert de Sampler Sèries amb el Quatour Diotima (Yun-Peng Zhao, violí; Constance Ronzatti, violí; Franck Chevalier, viola; Pierre Morlet, violoncel) i obres d’Alberto Posadas, Hèctor Parra i Georg F. Haas.

Quatour Diotima

Quatour Diotima

Quan escoltem quartets de corda contemporanis que volen tenir una forta coherència melòdica i rítmica, sempre ens ve al cap aquella famosa consideració sobre la història de la filosofia que es relaciona amb Plató: de la mateixa manera que es diu, sovint, que la historia del pensament occidental és, bàsicament, un conjunt de notes a peu de pàgina del filòsof grec, també se’ns fa molt present aquesta màxima: sembla ben bé que, pel que fa als quartets de corda dels segles XX i XXI, i tot salvant curioses excepcions, gairebé tota la literatura per a aquesta formació és deutora, en més o menys intensitat, del conjunt de sis quartets de Béla Bartók. I això, cal agrair-ho al compositor hongarès, perquè, amb la seva dèria de combinar, de sintetitzar, allò propi del poble amb allò propi de l’acadèmia va portar a terme una de les aventures més excitants i plaents per a aquells que busquen, quan escolten música del segle XX i posterior, algun tipus d’emoció, alguna mena d’experiència estètica o vital. Al cap i a la fi, per a aquells que busquen de passar-s’ho bé quan escolten música contemporània, que necessiten de fer-se la seva pròpia escoltura, si aprovem el neologisme que va aportar el poeta Jordi Domènech al lèxic musical català.

Abans que res, cal agrair de tot cor als programadors de L’Auditori que apostin tan sovint, i tan descaradament, per la música dels nostres dies, la música del segle XXI. Al capdavall, la nostra música. I també cal agrair-los que la programin a uns preus tan rabiosament populars. Tot i que pugui arribar a semblar una contradicció, la música anomenada culta actual interessa a molta gent que no està gens vinculada a la pompa i etiqueta del Gran Teatre del Liceu, ni a les exclusivitats nostrades i, cal dir-ho, decididament clàssiques del Palau de la Música Catalana. Sempre que hem buscat rabiosa actualitat compositiva, hem trobat el nostre lloc a les sales petites de L’Auditori. Així doncs, moltes gràcies.

La prestigiosa formació que es va plantar davant del públic de la sala Oriol Martorell el 6 d’abril d’enguany, el Quatuor Diotima, sembla respondre a aquesta demanda d’emocions i experiències estètiques que molta gent té actualment. La mera selecció del programa ens ho demostra: els quatre músics van portar a terme, en poc menys de 90 minuts, un veritable huracà de material sonor per a les nostres orelles. Elogio de la sombra (2012), d’Alberto Posadas, Leaves of Reality (2006-2007) d’Hèctor Parra (present al concert), i l’String Quartet núm. 7 (2011), del veterà Georg F. Haas.

L’obra d’Alberto Posadas, nascut a Valladolid el 1967, copia el títol directament del famós pamflet que el japonès Junichiro Tanizaki va escriure el 1933 per queixar-se de la invasió de llum que significava, als vàters japonesos, el fet d’adaptar-se als costums occidentals. Per a Tanizaki, la gràcia d’asseure’s al vàter a obrar (tal com diuen força sovint a RAC1 de 13.00 a 14.00 h) era fer la feina a les fosques, amb tots els matisos corporals i fotònics que això comporta. L’assumpció del vàter occidental, fet de marbre, ceràmica i llum blanca, completament freds, reduïa el sublim fet d’obrar a una mena d’operació sanitària, potser fins i tot quirúrgica. Posadas, en el seu quartet, sembla reclamar una força atàvica, una quasi bestialitat, a l’hora de portar a terme la seva música: els músics es veuen obligats a forçar els instruments, a mutilar els arquets, a arriscar-se a perdre el punt de la pàgina. Una força vital, biològica, els va portant cap a accions cada cop més agosarades tècnicament parlant i, a més a més, tot trobant-se regulats per uns ritmes repetitius, constants, tossuts. La violència que provoca el quartet en la ment d’aquell qui escolta es veu mitigada pel constant alleujament d’un ritme constant, d’una confiança que tot s’esdevé com sempre s’ha esdevingut. En gran part, aquest és el triomf de l’obra de Posadas: ens fa conscients que no deixem de ser animals en un món que vol semblar completament (això fa riure) racional.

La peça del nostre Hèctor Parra, nascut a Barcelona el 1976, sembla remetre, amb el seu títol en anglès, a les Leaves of Grass del seminal poeta nord-americà Walt Whitman, el qual va reclamar, d’una manera força nacionalista, una nova manera de poetitzar, exclusivament americana, enfront d’aquella que ell considerava una poètica europea antiquada, retòrica, d’antic règim. El mestre Parra canvia Grass per Reality, i no ens podem estar de recordar el llibre Hojas de Parra del magnífic Nicanor, poeta xilè germà de Violeta Parra, que aquest setembre farà 103 anys. La desmitificació, la broma, la teatralitat, formen part de l’obra del xilè Nicanor Parra, així com també dels catalans Joan Brossa i Josep Maria Mestres Quadreny. No volem obviar aquest detall: la partitura d’Hèctor Parra obliga els membres del quartet a anar passant fulls, en castellà hojas, en anglès leaves, de la manera més ortopèdica i teatral possible: cada vegada que el full de DINA4 s’acaba, cal aturar-se i tornar a començar. Aquest impediment, a la manera de John Cage, produeix efectes humorístics pel que fa a la posició corporal dels músics, que cal agrair al bon humor del compositor català.

Després del descans de quinze minuts, els preparadíssims músics del Quatuor Diotima es van ajustar uns micròfons als instruments, perquè el Quartet de corda núm. 7 de Georg F. Haas necessita del processament de la música en directe per part d’un tècnic de so, que s’amaga a la cabina de la sala. En aquest punt, el concert va canviar radicalment de to, de matís, de mesura. La música va esdevenir molt més espaiada, molt més dilatada, molt més extensa en el temps. En alguns moments, ens va semblar escoltar la música de violí que Manuel Baixauli atribueix a un espectre en la seva novel·la La cinquena planta. Una música que acompanyava, que no exigia un seguiment explícit, però que al mateix se t’emportava cap a un món de remors naturals, de situacions que es podien percebre abans de l’adveniment de la humanitat. Gairebé, el mestre Haas ens portava al líquid amniòtic de la nostra mare, gràcies potser a la disposició dels altaveus d’amplificació, tot al voltant de la sala, que atrapaven el públic en una mena de gàbia de so. Una gàbia que, paradoxalment, se’ns va fer molt agradable.

En acabar el concert, i després d’un plaer, d’un humor, d’unes vivències intenses, ens vam a adonar que havíem estat una hora i mitja en un món diferent, potser màgic, però evidentment aïllat del que trobaríem pels carrers del voltant de L’Auditori. En sortir, la realitat ens va xocar als morros com un gerro d’aigua freda. La gent feia nit gairebé al ras, en cabanes mal muntades, en solars abandonats. És que potser la música contemporània, o la seva manera de representar-se, encara no s’ha desfet de la influència de Richard Wagner, aquell gran inventor de situacions plaents i irreals al mateix temps?


Òscar Rocabert
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de