ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

De la música a la fenomenologia

13/3/2017 |

 

Programa: Integral de les Simfonies de Beethoven per Dudamel

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

 

El Palau de la Música Catalana acull, en quatre concerts i durant cinc dies, la integral de les nou simfonies de Beethoven, amb l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela, dirigida per Gustavo Dudamel. Jaume Radigales en fa una primera crítica.

Gustavo Dudamel

Gustavo Dudamel

Les simfonies de Ludwig van Beethoven (1770-1827) són molt més que el resultat de l’evolució de la forma amb què la sonata per a orquestra s’havia consolidat durant el darrer terç del segle XVIII. Efectivament, tant Franz Joseph Haydn com Wolfgang Amadeus Mozart van començar a anar més enllà de les convencions formals per endinsar-se en el terreny d’un incipient subjectivisme. Però qui donaria el pas definitiu seria el músic de Bonn. Seria així com les nou simfonies beethovenianes esdevindrien quelcom més, erigint-se en veritables manifestos humanistes, de ressonàncies revolucionàries, reivindicadors d’un crit per la llibertat i com a ressò d’una veu que començava a manifestar-se a partir de l’exaltació del “jo” subjectiu. Abans que Husserl o Hegel diguessin la seva, Beethoven ja exposa un programa en què, amb una clara delienació artística i amb un programa estètic patent però aparentment gens deliberat, es crea una veritable fenomenologia musical, que discorre per atractius viaranys dialèctics. El joc entre tensions i distensions, entre llenguatges de dos segles –les influències del darrer Haydn són palpables en les quatre primeres simfonies- entre tímbriques innovadores en el terreny instrumental i amb no poques ambigüitats en el terreny tonal (fins i tot amb l’ús de la dissonància), converteixen les nou monumentals pàgines en un corpus compacte i d’una coherència corprenedora i sublim a la vegada. Escoltar, per tant, aquestes nou simfonies per ordre cronològic i al llarg de quatre dies esdevé una experiència única, perquè es dóna molt poques vegades.

 

Dos concerts: diumenge matí i tarda

Gustavo Dudamel, al capdavant de l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar, presenta ara a Barcelona aquestes nou pàgines, acollides per un Palau de la Música Catalana que ha exhaurit les seves localitats. Ja conegut a Barcelona, Dudamel és un dels directors més joves, carismàtics i mediàtics del moment.

Es podria dir que el Beethoven de Dudamel és de manual, i que recorre a unes articulacions, dinàmiques i recerca de sonoritats que l’emparenten amb alguns vells mestres del passat, sense que no semblessin haver influït en el director veneçolà els criteris “filològics” de mestres com Harnoncourt o Gardiner. Tant és, si la qualitat és el que regeix unes interpretacions perfectes en el terreny de l’execució.

Diumenge 12 va ser jornada de doblet, amb un concert al matí i un altra a mitja tarda, amb les quatre primeres simfonies. Si la primera i la segona (complementades amb les obertures Egmont i Coriolà) van deixar entreveure en excés la imprompta de Haydn –inherent a les partitures- sense que hi hagués un concepte clar més enllà de la forma, tot i una sonoritat galvanitzadora, la lectura de la simfonia nº 3, Eroica, va fer-nos recordar les paraules d’un ancià Haydn quan va sentir aquesta obra al palau del príncep Lobkovitz a Viena: “A partir d’ara, tot serà diferent”. Jo no sé si Dudamel arribarà a generar un abans i un després de les seves interpretacions, però del que ningú no pot dubtar és de la qualitat màxima de la seva orquestra, amb precisió rellotgera i amb corda compacta (molt bona solució la de col·locar violins primers i segons encarats entre ells i amb els violoncels al costat dels primers faristols) i amb seccions de luxe, com ara un vent de vellut i un metall refinat i de sonoritats bronzínies. Dudamel, a més, dirigeix (de memòria) com un músic més, còmplice dels magnífics intèrprets que té davant. El gest és clar, precís i elegant, i veure’l dirigir des d’un lateral palesa la complicitat amb una orquestra que va generar entusiasme entre el públic assistent. No va ser per menys. (Continuarà)


Jaume Radigales
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet