Cerca de crítiques

Enquesta

La Thaïs de Plácido Domingo

3/3/2017 |

 

Programa: Thaïs

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Confesso la meva incomoditat, com a crític musical, a l’hora d’escriure la crònica d’un concert o representació operística en la qual participa una gran figura en la davallada de la seva carrera. Com a crític, però també com a admirador d’aquest intèrpret, quina actitud és la més honesta de cara als lectors? Són preguntes que sorgien ahir després de la representació de Thaïs, al Gran Teatre del Liceu, amb un gran repartiment encapçalat per Plácido Domingo.

Thaïs ès una òpera de Massenet que va tenir certa volada des de la seva estrena, el 1894, fins als anys 20 i 30 del segle XX, però que a poc a poc va anar quedant arraconada, molt lluny de la presència en els cartellone internacionals de les grans creacions de Massenet, Manon i Werther. Com la majoria de les obres de l’autor, conté moments de gran factura i inspiració, però peca de certa inconsistència dramàtica, si més no vista des de la perspectiva d’avui. Generalment torna als escenaris quan alguna primera figura s’enamora de l’obra i la veu com un instrument per lluir les seves millors qualitats. Ho va fer la soprano americana René Fleming fa uns anys amb resultats espectaculars, i és que el paper de la cortesana que acaba esdevenint santa s’adaptava com un guant a les seves característiques vocals.

En el cas de Plácido Domingo i el paper d’Athanaël, l’asceta religiós que s’imposa la tasca de salvar l’ànima d’aquesta pobra pecadora per acabar sucumbint a l’amor carnal que tant ha rebutjat, l’elecció presenta més dubtes i s’inclou en aquest epíleg en la carrera del tenor madrileny en la que explora la tessitura de baríton. Per sort, Domingo està encara en un estat vocal sorprenentment acceptable a la seva edat i, per moments, quan pot esplaiar-se amb una frase, treu el flascó de les essències i ens permet recordar els anys de glòria. Però en d’altres, sobretot quan ha d’encadenar una sèrie llarga de frases, es noten les limitacions en el fiato i la manca d’expansió en la franja central que li permeti superar una orquestració com la de Massenet, sempre densa i de vegades fins i tot sobrecarregada.

Aquestes limitacions es van percebre sobretot en l’ària inicial de la segona escena del primer acte, “Voilà donc la terrible cité”, que va superar les possibilitats vocals de Domingo en aquest punt de la seva carrera. El fet d’estar permanent cantant en la franja central fa que no pugui expandir la veu quan puja a la zona aguda, com feia quan cantava de tenor i això comporta que el seu cant, malgrat el talent dramàtic del cantant, acabi sent monocord pel que fa a l’acoloriment i l’expressivitat del seu cant. Però, com dèiem, la intel·ligència dramàtica de Domingo el fa salvar amb discreció els moments de dificultat i posar tota la carn a la graella en d’altres on sap que s’ho pot permetre. I així ho va fer en les tres escenes de l’acte tercer, en les quals va tenir els millors moments de la vetllada. Però més enllà de l’element vocal, en l’acte central, vaig tenir la sensació que Domingo no acabava de dominar del tot el rol, molt enganxat a la partitura (es tracta d’una versió de concert) i confonent algunes frases, tot i l’ajuda permanent i indispensable que el director Patrick Fournillier li va brindar des del fossat. Tot i això, el públic del Liceu va retre a Domingo un càlid i merescut homenatge.

La resta del repartiment era de luxe i va estar a un nivell altíssim. Començant per la soprano Nino Machaidze que, si bé va començar amb la veu una mica endurida i oscl·lant, va acabar imposant-se en els moments de major dramatisme del personatge, mostrant un instrument de qualitat i molt bona projecció. Altra cosa va ser la seva gestualitat, que personalment em va semblar excessivament amanerada, un amanerament que també es va percebre en alguns moments del seu fraseig, sobretot en la seva primera ària, la famosa escena del mirall. Tot i això, va culminar la representació amb un èxit considerable i merescut.

Comptar amb Celso Albelo per un paper tan petit i instrumental com Nicias és un luxe asiàtic. Esperem veure’l aviat en un dels rols belcantistes que li han donat una fama considerable. Impecables, brillants les dues esclaves, Mirtale i Crobyle, interpretades per Sara Blanch i Marifé Nogales, dues cantants a tenir molt en compte, com també el Palémon de Damián del Castillo, amb una veu ben projectada i gran autoritat. La resta del repartiment, amb menys presència, va oscil.lar entre la correcció i la discreció. Però els grans triomfadors de la nit, segons el meu parer, van ser un esplèndid Cor del Liceu, que amb Conxita Garcia sembla que torna al seu millor moment; el concertino Kai Gleusteen, que es va lluir amb la celebèrrima Meditació Religiosa i, sobretot, una orquestra que, sota la direcció de Patrick Fournillier, va sonar, en general, realment esplèndida.

Excepte per alguns petits errors dels metalls, el so en general va ser sumptuós i la direcció va aportar un dinamisme i una força dramàtica molt necessàries en un títol com Thaïs. Es pot argumentar que, en alguns moments, el volum emprat per Fournillier va ser excessiu, però la veritat és que l’únic cantant que va tenir problemes per superar la massa orquestral va ser Domingo, pels motius expressats anteriorment. Però Fournillier va demostrar un domini i una identificació absoluta amb la partitura i l’estil de Massenet, culminant així una vetllada que, malgrat els peròs exposats, va ser de molt alta volada.

 

Antoni Colomer
Núvol