Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Rodrigo i Dvórak, un programa ambiciós per a l'OCM
8/2/2017 |
L’Orquestra Camera Musicae, una formació jove a l’alça amb temporada pròpia al Palau de la Música, va oferir fa pocs dies un concert que reunia dues obres emblemàtiques: el Concierto de Aranjuez de Rodrigo i la Simfonia del Nou Món de Dvórak. Són dues de les peces que es van interpretar en el concert on es va estrenar la peça de Rodrigo, al mateix Palau, el 9 de novembre de 1940. L’OCM va comptar amb la presència del prestigiós guitarrista Rafael Aguirre, que va culminar una interpretació molt reeixida.
Orquestra Camera Musicae
L’Orquestra Camera Musicae és una formació no excessivament nombrosa que compta amb una secció de corda molt potent, que va brillar durant tot el concert. En canvi, la secció de vent, essent molt més reduïda, fa que mai no pugui sobrepassar la corda. Aquesta característica atorga a l’OCM un so i una qualitat molt especials, atès que va més enllà d’una orquestra de cambra, però sense arribar a una gran orquestra simfònica.
En qualsevol cas, a la primera part del programa el protagonisme va ser per a Rafael Aguirre, un virtuós de la guitarra, que en una interpretació molt meticulosa va demostrar un gran domini tècnic. La nitidesa amb què articulava cadascuna de les notes, especialment les ràpides, la precisió i una afinació perfecta en tot moment es van unir a una gran capacitat d’expressió i d’emoció. Especialment en l’Adagio central, el plor de la guitarra va ser punyent i va contrastar molt amb l’acompanyament orquestral.
A la segona part del programa, amb la Simfonia del Nou Món, l’OCM va passar una prova de foc. Dirigida pel principal director convidat, Jordi Mora, la formació va encarar una obra d’un romanticisme abrandat, molt intensa i plena de passió. Novament va fer-se notar de manera ostensible una secció de corda nombrosa, que sonava lleugera, gràcil i brillant. Però en canvi, en el primer moviment, l’Allegro molto, es va fer palesa una manca d’unitat i d’harmonia entre les seccions. Semblava que la corda s’havia desbocat una mica i el vent li anava al darrere, sense poder-li seguir el ritme. En el Largo, el vent es feia sentir massa, individualment, al marge de la unitat del conjunt. En canvi, a partir de l’Scherzo, aquestes petites disfuncions van anar desapareixent i tot es va posar a lloc. L’OCM va sonar com un cos compacte i va abordar l’Allegro con fuoco final amb molta força, fins a assolir aquella intensitat dramàtica que dóna transcendència a la peça.
Jordi Mora va fer amb excel·lència una tasca molt meritòria, ja que el repertori del concert no era fàcil i l’Orquestra Camera Musicae és una formació molt jove que només té deu anys de vida. Els aplaudiments més que entusiastes del públic –moltes vegades fora de temps– van donar fe de la qualitat del concert.
Elsa Álvarez Forges
Núvol
