Cerca de crítiques

Enquesta

Entre Fazil Say i Liszt

9/2/2017 |

 

Programa: Obres de Say, Mozart i Liszt

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Obres de Say, Mozart i Liszt.

Fazil Say, piano. OSV. Rubén Gimeno, director.

Palau de la Música Catalana. 4-2-17.

 

L’encert d’aquesta temporada en el còmput de factors com el repertori, el ganxo d’un protagonista rellevant i una faceta innovadora no li són prou reconeguts a l’OSV. Ni la crítica musical ni bona part del públic han copsat que la llavor plantada els darrers anys ha madurat i que, malgrat les dificultats, no falten atractius als concerts de La Simfònica.

Pianista i compositor

Fazil Say vehiculava el reclam d’una icona actual, un punt outsider, que interpreta obres pròpies com Silence of Anatolia: concert per piano i orquestra núm.3 de 2001. En una primera impressió recupera l’herència de fantasies per a piano i orquestra i les suites programàtiques en un joc de ritmes, color i recursos modals que abusa de la repetició de cèl·lules i dissenys. L’aparent minimalisme cau en una progressió episòdica que evoluciona per blocs cercant efectes tímbrics, fònics i girs de la música turca (el cymbalon pinçant les cordes del piano descobert). A destacar, Obstinació, un demoníac i angoixant scherzo anàleg a la tradició simfònica, i Cadència, tercer moviment, estimable en la coloració i inventiva al teclat en un agraït descans al tractament percudiu dominant del piano.

Les autèntiques virtuts creatives van acreditar-se al bis, una fantasia sobre Porgy and Bess de Gerswhin, que valida l’acte musical com a quelcom viu. En aquest tipus d’obres, Say com Liszt quasi dos segles abans, devora el teclat amb imaginació, fruïció i un desplegament tècnic que, en aquest cas, només admet un retret: no exposar sencer el tema Summertime, almenys una vegada sencer. Prèviament i fins al rondó, el Concert per a piano núm. 23 de Mozart presentava una OSV a remolc del solista, amb una sonoritat de la mà esquerra molt present i un Adagio d’autèntic recolliment.

I Liszt

La segona part revivia alguns dels “clásicos populares” atorgant-los infal·libilitat com a pòrtic a l’univers orquestral per a neòfits, tot i l’escassetat amb què se’ls programa. Benvinguda, si és ocasional, la farandulera orquestració de la Rapsòdia hongaresa núm. 2 de Liszt per part Franz Doppler. Gimeno va tendir a tempos de certa urgència -com a la introducció-, però dotant l’obra de força i els efectivitat en els clàssics rubati i ritardando. Aquestes traces, compartides en densitat i potència sonora a Les preludes, van esdevenir el millor de la tarda amb una direcció més pausada, ben construïda i de noble sentit expositiu . En resum, una interpretació imponent, vibrant, d’autèntics fortíssims i suggerents detalls com els contracants de les violes.

Un prec

Més Liszt. I, en concret, els seus poemes simfònics. Per mitjans tècnics, per qualitat musical i pels fils temàtics amb què es defineix l’orquestra, la seva validesa s’estén a quasi tots: des d’ Orfeo a Tasso passant per Heroïde funebre i Hungaria. No s’entén que en la llarga relació –no sempre prou estreta- entre La Simfònica i el Palau, Die Hunnenschlacht no s’hagi escoltat. I més, en programes únics al Palau.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell