ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Entre els cosmos i la ciència ficció

24/1/2017 |

 

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

Goldsmith: Star Trek: Through the years

Shore: Ed Wood, suite

Holst: Els planetes

Lidia Kavina, theremin. Cor de Noies de l’Orfeó Català. OSV. Diego Martín Etxebarria, director.

Palau de la Música Catalana, 21-1-17.

Precedit d’una excel·lent i poc freqüent activitat de divulgació i debat a l’entorn de la ciència, l’astronomia i la música celebrada el dimecres 18 de gener al CCCB, el programa d’aquest mes de la Simfònica del Vallès al Palau de la Música Catalana aplegava un repertori que combina diversos camps i relleus a partir d’un fil argumental ben ideat. En primer lloc, es van incloure bandes sonores musicals de cinema que des de fa uns anys garanteixen l’assistència de públic divers a les sales de concert. Després, una obra del cànon simfònic que explotava una ampla varietat de recursos de l’orquestra com a instrument. I, com a darrer reclam, un debut o ganxo innovador o particular com caracteritza les temporades de l’OSV. Tot plegat respon a un plantejament que cerca equilibri econòmic, atractiu cultural i lúdic, sense concessions populistes i amb un cert eclecticisme.

Batuta debutant amb l’OSV

L’OSV reparteix joc i prova amb solistes i directors, sobretot aquesta temporada sense titular. Aquesta ocasió va ser Diego Martín Etxebarria, director a l’alça i premiat internacionalment, qui va treure un bon rendiment de l’orquestra, reforçadíssima com en comptades ocasions en totes les seccions. Un plantejament ortodox, amb punts de refinament i un èmfasi en el caràcter proteic van bastir una lectura estàndard d’ Els planetes de Holst. No obstant se li poden retreure dues mancances: idees més personals (potser insuficiència d’assaigs) i uns tutti d’excessiu pes en metalls i percussió que, tot i participar del so opulent, ample i homòleg a les millors possibilitats de l’OSV, puntualment ofegava les cordes. I, a la primera part, també, al theremin, no sempre audible tot i la megafonia.

Cal assenyalar la bona concertació entre seccions en Venus i Mercuri (fustes, violí i violoncel), la violència i la densitat per blocs en Mart i l’asserció melòdica de la secció central de Júpiter frasejada a la manera d’himne però més expositiva que emotiva. Al marge cal deixar el Cor de Noies de l’Orfeó Català dirigit per Buia Freixa. Excusant-ne certes irregularitats tolerables en unes veus encara per madurar, van partir un excés de notes calades, amb una emissió poc timbrada i sense la conjunció necessària anorreant un final gens místic ni eteri de Neptú.

L’altre debut

L’altre debut congregava la particularitat de veure i sentir (no) tocar un aparell creat per un jove físic i violoncel·lista afeccionat, Lev Termen, el 1919, que va ensenyar-li tots els secrets de l’instrument a Lidia Kavina: una solista d’excepció i aportació històrica en el palmarès de La simfònica. Aquest particular instrument electroacústic es basa en la interacció d’un cos amb el camp electromagnètic i canvia de freqüències en funció de la proximitat de l’intèrpret. L’exigència i precisió tècniques són majúscules en la posició de les mans, els dits i en el control i gestió de l’espai. Kavina va fer gala d’un excepcional mestratge tant en la banda sonora Ed Wood, de Howard Shore com en el també cinematogràfic bis Spellbound concerto de Miklos Rozsa.

Els jocs de llums habituals complementaven eficaçment la sessió com les notes al programa, aquesta vegada sí, útils i instructives. Al final, bis innecessari d’ Star Trek per pujar l’adrenalina i arrancar els aplaudiments d’un públic que no va respectar el silenci entre els moviments de l’astrològica i sui generis mirada planetària de Holst. La diversitat del públic del Palau desconcerta i desconcentra als músics en ocasions com aquestes: les cares d’alguns ho reflectien. 


Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet