Un altre dels atractius del concert va ser la possibilitat d’escoltar les onze cançons amb poemes catalans, algunes més divulgades com L’ocell profeta o l’evocadora Elegia eterna, defensades per una Elena de la Merced encara no recuperada del tot d’una afecció recent. La tècnica i l’elegància en el fraseig van compensar el poc esclat de la veu tant en aquestes peces com en algunes de les Canciones amatorias. La mezzosoprano Carol García va tenir al seu càrrec el gruix de les cançons catalanes, amb una veu dúctil, tot i que un xic limitada en el greu, i un cant desimbolt. El tercet vocal el completava el baríton David Menéndez, recreant amb encert el caràcter ominós de No m’enterreu al cementiri i La boira, i deixant anar tot l’impacte de la seva veu en un parell de Canciones españolas, mentre que a Vita nuova va ser inevitable tenir la sensació d’escoltar una peça de saló més que no pas una translació musical dels versos de Dante. Si bé en algun passatge Fernández Aguirre va pecar d’excés de premeditació, el pianista basc va respirar sempre amb els cantants, i el coneixement profund que té d’aquest repertori es va imposar com una evidència.