Cerca de crítiques

Enquesta

Elektra. Bestialitat i la justa desmesura

11/12/2016 |

 

Programa: Elektra, de Richard Strauss

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

El dia 7 de desembre va tenir lloc la primera funció d’Elektra de Richard Strauss (1864 – 1949) i llibret d’Hugo von Hofmannsthal (1974 – 1929) al Gran Teatre del Liceu. Compta amb la posada en escena de Patrice Chéreau, reposicionada per Vincent Huguet, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Josep Pons i el Cor del Gran Teatre del Liceu. Elektra va ser encarnada per Evelyn Herlitzius, al paper de Chrysothemis hi havia Adrianne Pieczonka i Waltraud Meier va ser Klytämnestra.

 

Moltes vegades l’òpera emociona, però en algunes ocasions té una capacitat que va més enllà. Aquest és el cas d’aquesta Elektra: l’obra interpel·la a qui l’escolti amb atenció, omplint el cap de preguntes sobre el món i un mateix. Sorprèn com una història tan antiga pot esdevenir extremadament expressionista i corprenedora. Té quelcom de mistèric: en el fons ningú és bo ni dolent, tot és aparentment justificable però res té perdó, no hi ha respostes, només deures i honors que s’esberlen, atiant un desenllaç espantós i catàrtic.

Amb habilitat, Chéreau proposà l’inici de l’acció orfe de música: s’obre el teló i ens trobem en un dia normal a la vida d’Elektra. Els sons del pati del palau són el primer contacte que tenim amb l’espai en què ens endinsarem. L’orquestra neix de les entranyes de l’acció, d’aquesta normalitat tan aspra, i aquest és el punt de partida d’un crescendo dramàtic i musical de quasi dues hores, un huracà passional que no posarà les coses fàcils a ningú. També el públic esdevindrà una part més del relat tenebrós, sentint a través de cada personatge. Fins i tot Elektra ho reconeixerà, mirant-nos directament mentre pregunta: “Què fas tan a les fosques”?

El vespre va ser ferotge: l’orquestra no es va intimidar per la dificultat de la partitura, la va interpretar amb precisió i seguretat. Tot i l’aparent potència constant, al final, la música va desembocar en un rugit colpidor, evidenciant la capacitat de previsió i contenció mantinguda hàbilment fins aleshores. La direcció de Pons va ser atenta als detalls, donant-los presència amb gràcia i intel·ligència, i respectuosa amb els cantants, que es van veure sobrepassats en poques ocasions, en les quals podíem fer-nos a la idea de l’esforç que duien a terme incessablement.

Pel que fa al repartiment vocal, som testimonis d’una ocasió especial: les tres cantants principals es retroben després d’haver participat en aquesta mateixa producció al Festival d’Aix-en-Provence l’any 2013. Totes elles es van erigir en el gruix orquestral amb espectacularitat dramàtica i vocal. Waltraud Meier, freda i elegantment malèvola, va mostrar com la mort no és la mort, sinó que ho és Klytämnestra. Adrianne Pieczonka va ser una Chrysothemis potent, dolça i humana, amb qui era difícil no empatitzar. Alan Held va encarnar Orest amb una veu plena, sòlida i heroica. L’estoica Evelyn Herlitzius va ser una Elektra espectacular, titànica i impecable. Sempre a l’alçada de les exigències del personatge, no va rebaixar la tensió en cap moment, es va mostrar impressionant com a cantant i actriu.

Tot i els extrems entre els quals oscil·la l’obra, no vam veure gestualitats desmesurades ni expressions fàtues. Vèiem i sentíem la contenció contraposada a l’expressió, la superstició enfrontada a la moral, la tragèdia encarada a la intimitat, el desig de mort i venjança i el desig d’oblidar i donar vida, el masculí i el femení. Davant de tanta discòrdia, l’escenografia, austera, actuà com a contrapès. Discreta, efectiva i atenta als detalls, mostra de com Chéreau entenia que l’austeritat, ben emprada, pot ser més reveladora que la presència. D’aquesta manera, s’aconsegueix un equilibri amb els cossos que hi ha en escena, fent que les persones es metamorfitzin amb el decorat, modulant-lo en funció del volum i la posició en què es troben.

L’últim rugit del vespre va ser el del públic, evidentment meravellat, dempeus i aplaudint efusivament. Altra vegada vam viure una d’aquelles ocasions en les quals el final d’una òpera genera sensacions semblants a les d’una competició, una emoció col·lectiva, un crit comú. Amb la música però, afortunadament, tothom hi guanya. Aquesta serà una victòria difícil d’oblidar.

Podeu adquirir entrades per a Elektra al web del Gran Teatre del Liceu.

Maika Casalí
Núvol