ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Daniel Barenboim porta al Palau el seu nou piano

26/11/2016 |

 

Programa: Daniel Barenboim

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

"Una única audició només permet transmetre les sensacions provisionals generades per un instrument que, certament, té una pàtina sonora diferent"

Liszt i les seves evocadores Funérailles ho van canviar tot. Fins a aquell moment, el recital de Daniel Barenboim va transitar per camins no sempre estimulants. Amb aquest evocador fragment de les Harmonies poétiques et religieuses, el pianista argentí va trobar la concentració, la cohesió del discurs que havien estat elusives en les peces anteriors, dosificant amb habilitat l’alternança entre evocació fúnebre i exaltació poètica. Va ser una mena d’acte de justícia, perquè Barenboim està de gira amb el nou piano que du el seu nom i que s’ha fet construir després de l’impacte que li va produir tocar l’instrument restaurat que havia estat del mateix Liszt.

Una única audició només permet transmetre les sensacions provisionals generades per un piano que, certament, té una pàtina sonora diferent, amb un curiós perfum antic, sense la brillantor (ni l’agressivitat) dels Steinway moderns, i amb una nitidesa notable, tot i que el registre més agut a vegades era massa sec, i el greu, rodó però un xic esmorteït. Falta saber si les diferències en el rendiment del piano percebudes al llarg de la sessió es devien a les característiques de l’instrument i la seva adequació al repertori triat o al mateix Barenboim. En més d’un moment, el seu discurs era poc fluid, no prou desimbolt a nivell tècnic i amb alguns passatges més aviat confusos. Això no va impedir que la bravura del primer Vals Mephisto de Liszt fos resolta amb solvència, mentre que els esclats temperamentals de la Balada núm.1 de Chopin van ser atacats amb fermesa, tot i estar al límit de la mera rampellada. En canvi, la primera part de la vetllada, amb dues sonates de Schubert, la D.575 i la D.894, va tendir a un discurs erràtic que, en la recerca d’una línia depurada, va derivar en lectures planes, sense l’afable lleugeresa que la primera peça demana ni la necessària unció expressiva de la segona.

Barenboim actuava en el nounat cicle BCN Clàssics, lloable iniciativa que es podria escarrassar una mica més a fer pedagogia entre el públic sobre les obres interpretades: dit en altres paraules, el programa de mà no n’explicava res de res.

 


XAVIER CESTER
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet